Benvolgut i Molt Honorable President,
Us adreço aquesta carta arran de les vostres paraules d’ahir a Madrid. No ho faig per afalagar-vos sinó per expressar el que la vostra intervenció em va fer sentir.
Parlant tan clar com ho vau fer, i amb l’única intenció de que sapigueu qui i com sóc, us diré que, als meus 68 anys, no sóc pro-convergent ni he votat mai CIU, mai m’he sentit catalanista ni nacionalista, només català. Sempre he exercit la meva catalanitat, treballant per la llibertat de totes les persones (les individuals, les col·lectives i les nacionals) i per la seva dignitat, lluitant per la justícia social. Ho he fet des de diferents col·lectius i organitzacions i, actualment, des de l’Assemblea Nacional Catalana. Altrament, estic amb desacord i critico moltes de les decisions preses pel vostre govern i, de manera molt especial, respecte al què i al com de les “retallades”.
Si us escric és, a banda de felicitar-vos, per agrair-vos molt sincerament, i de tot cor, la vostra actitud i la claredat del vostre discurs, el coratge i la valentia, en un lloc que podríem qualificar de camp contrari, on generalment no es parla igual que a Catalunya. Cosa que també vau fer, tot i que en el sentit contrari del que és habitual. Em vau emocionar profundament. Ahir, President vaig sentir que recuperàvem la nostra dignitat nacional.
Hi haurà qui dirà que només son paraules, i és cert, però són paraules que mai, des de la “transició”, cap dels nostres presidents havia dit, i molt menys a Madrid. Són paraules que, necessàriament, s’hauran de veure traduïdes en fets, cosa que algú pot dubtar, però que, per una banda, personalment, no puc qüestionar i, per l’altra, des de l’Assemblea Nacional Catalana haurem de vetllar, amatents, perquè així sigui, i col·laborar-hi tant com calgui. Ara, President, us toca exercir el lideratge que vau mostrar. És en moments crucials i transcendents com aquest, quan es posa de manifest la vàlua i la talla d’un líder.
Pot ser que us sentiu una mica descol·locat, us hem canviat d’esport. Vos que sempre utilitzeu símils mariners (per cert, una mica elitistes, pescadors a banda) el poble us ha passat del vaixell a d’alt d’un vehicle més modest, més popular: la bicicleta. Quan un és dalt de la bicicleta no pot anar enrere ni es pot aturar, no té altre remei que pedalar, ho pot fer més ràpid o més lent, però ha de seguir endavant. I nosaltres som aquí per acompanyar-vos i animar-vos, per empentar-vos quan el camí sigui costerut, farem el que calgui per tal que arribeu fins la collada de la llibertat. Ja sabem que aquest és un coll de muntanya dels més dificultosos, llarg i costerut, amb un camí pedregós i ple de clots, amb adversaris que us voldran fer caure de la bicicleta. Podeu comptar amb nosaltres fins arribar-hi, si defalliu us encoratjarem tant com calgui, però hi haureu d‘arribar per força, no us deixarem baixar de la bicicleta.
Esperant que seguireu estant a l’alçada que us correspon fins al final, torno a donar-vos les gràcies. Estic convençut que les vostres paraules, com a mi, a molts d’altres, a més de fer-nos sentir dignes, ens feren albirar, esperançats, el final del nostre camí cap a la llibertat.
Visca Catalunya lliure!
Joan Contijoch Amill
Sant Cugat del Vallès, 14 de setembre del 2012
http://in.directe.cat/cartes-lectors/blog/8590/carta- oberta-al-president-de-la- generalitat
Vuit pobles ja s'han declarat "territori català lliure de la jurisdicció espanyola"
Bolvir, a la Cerdanya, ha estat el darrer municipi d'aprovar la moció que va començar a Sant Pere de Torelló
Bolvir (Cerdanya)
Bolvir, a la Cerdanya, s'ha declarat "territori català lliure de la jurisdicció espanyola", i ja són vuit els pobles catalans que s'han apuntat a aquesta nova onada d'actes simbòlics de sobiranisme, que va començar a Sant Pere de Torelló.
La moció, que s'ha aprovat aquest dissabte al ple ordinari de Bolvir, converteix el poble en el primer municipi del Pirineu que es declara territori català lliure. La moció s'ha aprovat per majoria absoluta amb els vots a favor dels cinc regidors d'Endavant Cerdanya. Els dos regidors de CiU no han assistit al ple al·legant motius personals i professionals, respectivament. El text també insta el Parlament a proclamar unilateralment la independència.
L'alcalde del municipi, Bartomeu Baqué, ha afirmat que aquesta declaració s'ha reforçat després de la multitudinària manifestació de la Diada, tot i que des del passat dilluns 10 al tauló d'anuncis de l'Ajuntament de Bolvir s'informava de la celebració del ple ordinari aquest dissabte i que s'hi discutiria la moció, per tant, no s'ha pres la decisió de votar el text després de l'Onze de Setembre. Això sí, la marxa i les seves conseqüències polítiques han donat "encara més sentit" a l'acte previst, afegeix Bagué.
L'alcalde creu que, abans, CiU "feia allò de fil blanc i fil negre", però ara entén que el president Mas "es va mullar bastant" després de la manifestació. Per tant, segons Bagué, ara té més sentit que tothom prengui iniciatives com la que s'ha pres aquest dissabte al seu municipi.
Amb la declaració de Bolvir, ja són vuit els pobles catalans que han aprovat iniciatives similars. Va obrir la veda Sant Pere de Torelló i s'hi han afegit Calldetenes, Cervià de les Garrigues, Marçà, la Bisbal del Penedès, Premià de Dalt, Arenys de Munt i, ara, Bolvir.
Bolvir es declara territori català lliure
És el primer municipi gironí i del Pirineu que aprova una moció en aquest sentit
Ja són vuit les localitats que es declaren independents
REDACCIÓ
L'alcalde de Bolvir, Bartomeu Baqué, en una imatge del passat abril Foto: ARXIU.
El municipi de Bolvir, a la Cerdanya, s'ha declarat aquest dissabte territori català lliure de la jurisdicció espanyola. L'Ajuntament ha aprovat la moció al ple ordinari celebrat avui i converteix Bolvir en el primer municipi gironí i del Pirineu que es declara independent d'Espanya. A tot Catalunya, són ja vuit les localitats que han aprovat mocions similars.
El vot favorable dels cinc regidors de la formació Endavant Cerdanya ha estat suficient per garantir que el text, que també insta el Parlament a proclamar unilateralment la independència, tirés endavant. Els dos regidors de CiU no han assistit al ple al·legant motius personals i professionals, respectivament.
L'alcalde de la localitat, Bartomeu Baqué, ha assenyalat en declaracions a l'ACN que la decisió de votar el text no s'ha pres arran de la multitudinària manifestació de la Diada. Des del passat dilluns 10, al tauló d'anuncis de l'Ajuntament de Bolvir s'informava de la celebració del ple ordinari aquest dissabte i de la discussió en el mateix de la moció per declarar el municipi territori català lliure de la jurisdicció espanyola. Això sí, la marxa independentista i les seves conseqüències polítiques han donat encara més sentit, ha admès.
Baqué ha opinat que abans CiU semblava que “feia allò de fil blanc i fil negre”, però entén que el president Mas “es va mullar bastant” després de la manifestació. Per aquest motiu l'alcalde ha considerat que ara té més sentit que tothom recolzi o prengui iniciatives com la què s'ha pres aquest dissabte al seu municipi.
Amb la declaració de Bolvir, ja són vuit les localitats catalanes que han aprovat iniciatives similars. La primera en fer-ho va ser Sant Pere de Torelló i més tard s'hi han afegit Calldetenes, Cervià de les Garrigues, Marçà, La Bisbal del Penedès, Premià de Dalt, Arenys de Munt i Bolvir.
ERC i la CUP de Santa Coloma de Farners portaran al ple municipal de dilluns una moció per instar el Parlament de Catalunya a declarar unilateralment la independència.
Carrotes subversives
El Teatre de Bescanó, a la comarca del Gironès, ven pastanagues com a protesta i, amb cadascuna, regala una entrada per a una obra, evitant el 21% d'IVA
16/09/12 02:00 - BESCANÓ - DANI CHICANO
Imatge promocional de‘Les suïcides', amb les actrius Meri Yanes i Elena Martinell. Foto: I. DE BATLLE / G. YANES.
A les propietats ja conegudes de la carrota –també anomenada bastanaga, safanòria o pastanaga–, rica en carotens i antioxidants, ara hi haurem d'afegir el seu caràcter subversiu. Això ve a tomb perquè El Teatre, de Bescanó, que ja va ser pioner en la posada a la venda d'entrades per a la propera temporada abans de l'entrada en vigor de l'abusiu augment de l'IVA (del 8% al 21%) per a les entrades a teatres, cinemes i concerts, se n'ha empescat una altra per protestar, de manera simbòlica, contra la mesura ideada pel ministre de Cultura espanyol del PP, José Ignacio Wert, que fereix de mort un sector ja molt tocat. El director del teatre, Quim Marcé, va anunciar dimecres que havien arribat a un acord amb la nova companyia gironina Poca Cosa (Meri Yanes i Elena Martinell) per, en comptes de vendre les entrades de l'estrena del seu primer espectacle, Les suïcides (11 de novembre, 21 h), gravades amb un 21% d'IVA, vendre pastanagues, gravades, en tractar-se d'una verdura o hortalissa, amb un 4% d'IVA, i amb cada una regalar una entrada per a l'espectacle. Així, doncs, al lloc web d'El Teatre de Bescanó, d'aquest espectacle es venen pastanagues anticipades (13 euros) i pastanagues a taquilla (15 euros), a les quals va associada una entrada a la sala. Si l'adquisició de la pastanaga es fa en línia, el comprador rep al seu correu electrònic una entrada que haurà d'imprimir per presentar-la a l'entrada del teatre aquell dia.
Marcé, que té el suport de l'alcalde de Bescanó, Xavier Soy –reconeix que en aquest cas parteix amb avantatge sobre un privat que volgués fer el mateix–, explica que tot està fet amb la màxima escrupolositat, per tal de no tenir problemes de cap mena, especialment pel que fa a Hisenda. Marcé explica que han demanat permís per instal·lar una parada de venda de pastanagues aquell dia a l'exterior del teatre i que han contactat amb un botiguer del poble, amb títol de manipulador d'aliments, a qui han comprat 340 pastanagues –la capacitat de la sala– per tal que entregui les carrotes als seus compradors. El públic podrà recollir la nutritiva arrel després de la funció, amb l'entrada, per no haver-la de traginar tota la vetllada.
La repercussió mediàtica de l'anunci no s'ha fet esperar. Les xarxes socials, sobretot dijous, n'anaven plenes. A Twitter la majoria de comentaris eren elogiosos, entusiastes o de sorpresa, i Marcé es va fer un fart d'atendre mitjans d'arreu del nostre país i d'Espanya. En tot cas, Bescanó, el seu teatre i Poca Cosa s'han assegurat una campanya de promoció en què, si l'haguessin de pagar, es deixarien un dineral. El desplegament mediàtic aquell dia, davant El Teatre, també pot ser digne de veure.
L'Aplec per la Independència torna a citar-se a Arenys de Munt
El municipi celebra el tercer aniversari de la primera consulta, dos dies després de la declaració institucional d'independènc
Arenys de Munt commemora avui el tercer aniversari de la primera consulta sobre la independència que es va fer al país amb el III Aplec per la Independència, que arriba dos dies després que el ple de l'Ajuntament va declarar el municipi territori català lliure i sobirà en una declaració institucional en què tornava a dreçar un full de ruta cap a la independència. L'Aplec inclou activitats, xerrades, actuacions musicals i el desplegament d'una gran senyera.
Els actes tenen lloc al parc de can Jalpí, davant el monument a la independència que es va inaugurar fa dos anys en el primer Aplec i que recorda, per a la posteritrat, la consulta sobre la independència que va obrir el camí a totes les que es feren després.
Els actes comencen a les onze del matí amb una rebuda en la qual participen Jaume Rossell, president de l'Ateneu Independentista; Carme Forcadell, presidenta de l'ANC; Santiago Espot, president de Catalunya Acció; i Germà Capdevila, periodista. A més, Montserrat Carulla ofereix un recital. Tot seguit, a partir de migdia, hi ha programades tres xerrades amb representants del Cercle Català de Negocis, l'ANC, Reagrupament, Solidaritat, la CUP, CDC i ERC.
A la tarda, hi ha previst un concert del grup Relk, es farà un homenatge a la Plataforma per la Llengua i la CAL i hi haurà les intervencions de Josep Rull (CDC), el poeta Joan Carles Gonzàlez i l'escriptor Víctor Alexandre. I a quarts de set, el batlle Josep Manel Ximenis serà l'encarregat de cloure l'Aplec.
Els millors Instagrams de la Diada
Us oferim un recull de les imatges de la Diada pujades a la xarxa social
Molts dels participants en la manifestació independentista d'enguany o en altres actes de la Diada han immortalitzat aquests moments a través de la càmera del mòbil. Les xarxes socials s'han omplert aquests dies de fotografies que plasmen l'anhel independentista, com les que hem recollit d'Instagram i us oferim en aquesta selecció:
L'endemà del dissabte
Centenars.
Durant els 28 anys que he viscut aquí, no ha passat ni una sola setmana que la llengua, la cultura, la suposada avarícia, les aspiracions esportives o senzillament la població en general de Catalunya no hagin estat criticades fins a uns extrems obsessius de l'Espanya monolingüe estant, fos per grups d'extrema dreta, per diaris suposadament seriosos, per polítics (d'ambdós colors) o bé per individus malinformats que, sense pensar-s'ho dues vegades, xalaven tot enviant piulades xopes de fòbia.
Milers.
Al llarg de 28 anys, he sentit desenes d'històries personals de catalans a qui els ha tocat el rebre mentre viatjaven per l'Espanya monolingüe: insults, imprecacions, amenaces... El resultat, potser, del fet que el sistema escolar, la classe política i els mitjans de comunicació unionistes –tot negant-se a donar informació fiable sobre Catalunya d'una banda, i donant-ne de ben falsa, de l'altra– hagin convençut sectors de la població espanyola que els catalans (tot i aportar més a les arques de l'Estat que la UE) són una colla de xenòfobs egoistes que no volen sinó enfonsar Espanya en la pobresa mentre gaudeixen en exclusiva del propi lucre (discurs recollit amb indolència per la majoria de corresponsals estrangers que viuen a Madrid).
Milions.
I durant 28 anys he vist com els catalans –en general– no han reaccionat gaire o gens a tanta pressió, tanta ignorància i tanta mala fe barrejada amb encara més mala bava. Durant 28 anys he vist, tan corprès com esbalaït, com els catalans han fet l'orni o bé han aguantat els cops amb un estoïcisme que hauria desconcertat Jesucrist en persona. Fins dimarts passat, quan vaig poder ser testimoni de la resposta potser tardana però sí definitiva dels catalans en una manifestació pacífica, multiètnica i multilingüe de dos milions de persones al centre de Barcelona. Per fi, la indignació acumulada s'havia convertit en una demanda irrenunciable per la dignitat que només pot conferir, ateses les circumstàncies peculiars de l'Estat espanyol, un estat propi. El dimarts passat, els catalans, vinguéssim d'on vinguéssim, vam posar totes les cartes sobre la taula, sense amagar cap comodí. A la via Laietana, una pancarta en castellà deia: “Vuestro odio = nuestro adiós”. Això mateix. S'ha acabat. Game over.
Una enquesta de Telecinco troba un 51% de catalans per la independència i només un 18,6% en contra
És un sondeig realitzat per l'empresa Gesop per al programa 'El gran debate', de Jordi González
La manifestació de la Diada PERE VIRGILI
Un 50,9% dels catalans votarien a favor de la independència i només un 18,6% triarien la papereta del 'no'. Ho diu una nova enquesta, i no és feta pel Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat ni encarregada per cap entitat sobiranista, ni per cap diari editat a Barcelona: es tracta d'un sondeig de Gesop encarregat per Telecinco, concretament pel programa 'El gran debate', de Jordi González.
Es tracta d'unes dades encara més favorables a la independència que les del'última enquesta del CEO, que també donava un 51% de vots al 'sí', però un 21% al 'no', que segons el sondeig de Telecinco ara ha caigut fins al 18,6%.
El programa acaba d'anunciar els resultats en el programa d'aquest dissabte a la nit, dedicat a examinar la realitat política de Catalunya després de la Diada.
Una de les parts del programa serà una tertúlia entre periodistes: hi participen el director de l'ARA, Carles Capdevila, el director adjunt de 'La Vanguardia', Enric Juliana, el director de 'La Razón', Paco Marhuenda, i el director de l''Abc', Bieito Rubio.
Mas incorporará el "Estado propio" en su programa electoral
Los partidos catalanes ponen en marcha la maquinaria para afrontar las elecciones anticipadas | Elecciones plesbicitarias: Por primera vez el resultado reflejará la voluntad soberanista de los catalanes | Presidentes de la Moncloa: Mas espera de Rajoy no un acuerdo pero sí un compromiso para resolver el déficit fiscal
Convergència i Unió asumirá por primera vez en su historia la creación de un Estado propio para Catalunya como objetivo político de la federación y lo incorporará al programa con el que piensa concurrir a las próximas elecciones al Parlament de Catalunya. Artur Mas está decidido a elevar el horizonte político de la formación que lidera en línea con la ambición soberanista expresada en los congresos de Convergència y de Unió Democrática. Esta decisión supone un salto cualitativo en el proyecto político que fundó Jordi Pujol y tratándose de la principal fuerza política de Catalunya convertirá los próximos comicios en un plebiscito sobre la voluntad de los catalanes de fijar su propio destino como país.
La pretensión de Artur Mas coincide en parte con los planteamientos expresados por los dirigentes de la Assemblea Nacional Catalana, la entidad organizadora de la multitudinaria manifestación de la Diada. La presidenta de la entidad, Carme Forcadell, dejó claro el viernes tras reunirse con el president la pretensión de la ANC en el sentido de que para atender la voz de la calle los próximos comicios debían tener carácter plebiscitario, de manera que surja de las urnas un pronunciamiento inequívoco y si los partidos que asuman el objetivo de la independencia obtienen la mayoría, el Parlament podría plantearse una declaración o convocar un referéndum en los siguientes cuatro años.
De hecho, a falta de un referéndum de autodeterminación, que difícilmente sería autorizado por el Gobierno español que es a quien legalmente le corresponde, el resultado de unas elecciones plebiscitarias en torno a la soberanía de Catalunya constituiría la primera expresión democrática cargada de legitimidad sobre la voluntad de los catalanes.
Fuentes del entorno del president Mas consultadas por La Vanguardia precisan que el programa electoral de CiU planteará el objetivo del "Estado propio", pero no incluirá en ningún caso el concepto ni la palabra "independencia". Es una obsesión del president de la Generalitat diferenciar ambas ideas para evitar que se interprete la voluntad catalanista como una deriva aislacionista, "cuando toda Europa y Catalunya más que nadie aspira a la máxima integración europea". El objetivo político de CiU es "el derecho a decidir" y su opción política ideal de futuro es lo que podría denominarse unos "Estados Unidos de Europa del que Catalunya pudiera ser miembro de pleno derecho". El propio president Mas ha comentado en más de una ocasión que prefiere ser como Massachusetts dentro de Estados Unidos que Dinamarca en una Europa que no sea capaz de integrarse, porque, a su juicio, en el éxito del proyecto europeísta nos la jugamos todos".
En CiU no hacen ninguna mella las amenazas sobre la expulsión de la Unión Europea de una eventual Catalunya soberana puesto que no está previsto en el Tratado y si el proceso se desarrolla con todas las garantías democráticas sería impensable dejar fuera "al primer país de la Península Ibérica que formó parte del imperio carolingio".
La incorporación del "Estado propio" en el programa electoral de CiU se fijará como un horizonte fruto de un proceso gradual en el que Catalunya vaya adquiriendo progresivamente lo que Mas ha denominado "estructuras de Estado" y la primera de ellas es la hacienda propia. O sea nada que pueda parecer que el Gobierno catalán "se sube al monte". Probablemente un acuerdo entre la Generalitat y el Gobierno español sobre el concierto económico para Catalunya supondría un salto cualitativo en el autogobierno catalán que por sus efectos reconciliatorios prolongaría en el tiempo la denominada Transición Nacional Catalana (TNC).
La agenda política catalana y también la española está pendiente de la reunión de Artur Mas con Mariano Rajoy el próximo jueves en la Moncloa. Mas presentará al presidente del Gobierno español la propuesta de pacto fiscal aprobada por el Parlament que el president no está autorizado a renegociar ni rebajar.
Aunque nadie recuerda a Mariano Rajoy responder que sí o que no de manera inequívoca a ninguna cuestión que se le ha planteado desde que accedió al Gobierno, las declaraciones adelantadas por los miembros del Gobierno y del PP a la iniciativa catalana más bien cierran las escasas expectativas ya no de acuerdo, sino de diálogo. Consta que formará parte de la conversación la situación financiera de España, pendiente del rescate, y de Catalunya, formalmente rescatada. Fuentes de la presidència de la Generalitat aseguran que "el president es consciente de la situación, pero espera que Rajoy también lo sea". Mas no espera regresar a Barcelona el jueves con el concierto económico bajo el brazo, pero sí aspira a que el presidente español "efectúe un compromiso serio y con garantías de resolver un asunto de Estado tan importante como el déficit fiscal catalán que amenaza la relación entre Catalunya y España".
Con o sin compromiso de Rajoy, Mas tomará decisiones inmediatas, entre ellas empezar a construir la hacienda propia catalana y si no hay compromiso se verá abocado a convocar elecciones mucho antes de lo que el había planificado. Lo que se preveía para otoño de 2013, ahora se calcula para la primavera a falta de saber qué ocurrirá el jueves. Hay que tener en cuenta que el Govern no va a poder aprobar el presupuesto para el año próximo y todo lo que no sea debate soberanista serán problemas del Govern por recortar gastos. Incluso a Mariano Rajoy le podría convenir un debate catalán que vuelva a pivotar sobre la unidad de España. Es un asunto en el que el PP se sentirá más cómodo que con los recortes y el rescate y le favorecería de cara a las elecciones vascas y gallegas del mes que viene.
Por si las moscas, los partidos catalanes están poniendo en marcha ya la maquinaria electoral y en alguno el navajeo para figurar en las listas no ha hecho más que empezar.
La temptació de Mas
Jordi Graupera
No em van agradar ni el discurs del president Mas l’endemà de la manifestació, ni el de dijous a Madrid. Ho dic així, en primera persona, perquè tant els líders parlamentaris dels partits d’obediència catalana com els mitjans de comunicació de Barcelona, i fins i tot l’ANC, han aplaudit els dos discursos.
El president Mas s’ha guanyat el dret a negociar el pacte fiscal amb Rajoy, i el dret a provar de construir una hisenda pròpia unilateralment: és el seu programa electoral. I, en aquest sentit, i només en aquest sentit, els dos discursos són coherents i legítims. De fet, mentre escric això tinc sobre la taula un article publicat a La
Vanguardia del 10 de desembre de 1998, signat pel conseller d’Economia, Artur Mas, titulat “El pacte fiscal que volem”, en el qual hi diu literalment: “la nostra proposta contempla que la Generalitat recapti tots els impostos de l'arc fiscal a través d'una hisenda pròpia”. No enganya, fa 14 anys que defensa les mateixes solucions per a idèntics problemes.
No em van agradar perquè responen a una estratègia equivocada. Si el govern volgués començar a construir un Estat estaria fent coses que no està fent. Per exemple en política exterior. Les cròniques dels diaris internacionals presenten el plet català com una qüestió exclusivament fiscal. No ho fan per malícia, ho fan perquè és el relat que senten quan pregunten al govern. The Guardi
an és el més explícit: “Els catalans estan preparats per la independència –ho estan els seus líders?”. Aquesta narrativa és també la que el president ha explicat als líders estrangers. Catalunya, al món, és la Padània: un problema econòmic.
No seré jo qui negui la dimensió econòmica del plet, però no crec que a ningú se li escapi que la sagnia fiscal és només el símptoma, no la malaltia. Aturar-la retarda la mort, però no l'evita. El conflicte de fons són les garanties polítiques. El pacte sobre el que descansa la convivència a Espanya és contrari al pacte sobre el que descansa la convivència a Catalunya. Dir que per tenir un Estat cal tenir primer “estructures d’Estat” com la hisenda pròpia, tal com va dir el president, és fals. I és el principi que ens ha dut al cul de sac actual. A l’inrevés: per tenir estructures d’Estat primer cal tenir un Estat.
Aquest és el principal retret que li faig al president: fer-se amb la retòrica de la manifestació per defensar el seu programa previ. Entenc que presentar-se per defensar la hisenda pròpia i fer la independència per darrere no va amb el seu caràcter, per això, si la manifestació hagués significat un canvi de paradigma, el president hauria d’haver convocat eleccions amb un programa nou. Els seus discursos i la claca general indiquen que, quan la negociació fracassi, la temptació convergent serà insistir en la hisenda pròpia, aquest cop potser amb un referèndum entre mig. Ho anomenaran “estructures d’Estat” i tornarem a començar. La llibertat no depèn de guanyar un referèndum d’independència, depèn de fer-lo.
PSC i agenda nacional
Aquí, com a tot arreu, la gent de fora vol convertir-se en gent de dintre
El nou portaveu del PSC declara que, per al seu partit, “l'agenda nacional no és prioritària”. Què hauria passat si el socialista francès F. Hollande hagués dit, exactament, el mateix. O el socialista espanyol A. Pérez Rubalcaba? Ja hagués hagut de rectificar a l'instant, perquè els seus connacionals li n'haurien demanat explicacions: si el nacional no és prioritari, què hi fa governant la nació o esperant-ho? Una barbaritat així és impensable en qualsevol partit que tingui la més remota esperança d'ocupar un mínim espai de normalitat al seu país. Si l'agenda nacional no és prioritària, quina ho és? La internacional? La del país veí?
La deriva anacional del PSC, atrinxerat rere un federalisme tan impossible com ingenu, és alarmant i negativa per a tota la societat catalana. Com pot ser, en un partit que ha estat tan important, aquesta incomoditat amb tot allò que sigui nacional català o en tingui l'aparença? Sembla com si el PSC no fos d'aquest món. La seva desubicació del moment actual del país i la incomprensió absoluta d'allò que hi passa són increïbles i està malmetent amb rapidesa la inversió nacional aconseguida els set anys de govern a la Generalitat, mentre es neguen a reconèixer la realitat i es troben del tot desbordats pels esdeveniments. Un partit d'esquerres no pot distingir entre agenda nacional i social. Tot el que passa a l'interior de la nació és nacional, perquè un país és la gent, una nació són les persones que la fan. L'espoli fiscal reiterat, que castiga els sectors populars, les classes mitjanes i l'economia dinàmica, exportadora i innovadora, és alhora agenda social i nacional. I ho són els peatges, les retallades en la despesa pública i la manca d'inversió estatal, l'absència de corredor ferroviari mediterrani, la no connexió amb Europa, les dificultats constants per impedir un ús normal i tranquil del català en el seu àmbit territorial, etc.
El PSC, com durant el franquisme havia fet el PSUC, admirablement, va voler prioritzar la unitat civil del poble de Catalunya, per damunt de les diferències d'origen, i per això va fer el Pacte d'Abril entre el PSC-C, el PSC-R i la Federació Catalana del PSOE. Però, tres dècades després, ha comès un error gravíssim: donar als que un dia van ser immigrants la condició d'immigrants permanents, mantenint-los congelats en aquest estatuts irreversible, tot condemnant-los a ser sempre immigrants a Catalunya, a recordar-los en tot moment d'on van venir. Aquesta errònia sobreprotecció ha estat nefasta. Perquè ningú no vol sentir-se ciutadà de segona categoria enlloc. Aquí, com a tot arreu, la gent de fora vol convertir-se, com més aviat millor, en gent de dintre. Els que un dia van arribar andalusos, murcians, extremenys, aragonesos o gallecs, sense deixar de ser-ne, volen també ser catalans i catalanes. I rebutgen que els seus fills i néts siguin vistos com a immigrants, perquè no han emigrat d'enlloc. Han nascut aquí i són, doncs, catalans del tot, de cap a peus. No és estrany que, per demostrar-ho, molts hagin acabat votant CiU com a gest d'afirmació catalana... i guanyadora!
El camí erràtic del PSC i la seva pèrdua creixent de centralitat i transversalitat deixa un buit enorme en el sistema català de partits, ja que delata l'absència d'una opció nacional a l'esquerra, un referent seriós, progressista i reformista, de centreesquerra europeu, amb voluntat de majories, vocació de govern i sentit d'alternança democràtica. Si Josep Rovira, Rafael Campalans, Serra i Moret o Josep Pallach aixequessin el cap, tindrien una tristesa immensa en comprovar com, a l'hora de la veritat, el PSC, al costat del PP i Ciutadans, té com a objectiu impedir la “divisió d'Espanya” i mantenir-ne, doncs, “la unitat”. Des de quan aquesta és la raó de ser d'un partit d'esquerres? Estic segur que l'Ernest, l'Àngel, el Toni, la Marina o la Montse, i tants socialistes de tota la vida, dins el cor ja han triat i han optat pels seus: el poble de Catalunya.
La CUP reobre el debat electoral arran de l'impacte de l'11S i el discurs de Mas
L'opció de presentar llistes al Parlament de Catalunya avança posicions
Capçalera de la manifestació de l'esquerra independentista de la Diada de 2012 a Barcelona. Foto: Oriol Clavera.
L'impacte de la gran Marxa de l'11S està afectant d'una manera o altra totes les organitzacions polítiques de casa nostra. Dins la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), aquest terratrèmol nacional ha servit per reobrir amb una certa urgència el debat sobre la decisió de concórrer o no a les eleccions al Parlament de Catalunya.
L'absència de l'esquerra independentista en l'anterior convocatòria va ser el resultat d'un debat democràtic intern que, finalment, va inclinar-se en aquesta direcció, bé que els partidaris de presentar-se van obtenir un suport gens menyspreable. Si se segueix el calendari previst, el tema hauria de tornar a anar a la propera assemblea nacional de la formació, que s'ha de celebrar el primer trimestre de 2013. Aquest va ser l'acord adoptat el passat 11 de març a l'assemblea nacional de Reus, després d'un llarg procés de debat.
Tanmateix, la inesperada acceleració del procés polític a Catalunya ha fet que ja s'aixequin veus que avisen que aquest corrent independentista no pot estar-ne absent i deixar-ne el control absolut a Artur Mas i Convergència i Unió. A les comarques gironines, la postura favorable a anar a les eleccions sembla ser àmpliament majoritària, i en els darrers temps s'està obrint pas en d'altres territoris, com el Penedès, que anteriorment s'hi havien oposat amb rotunditat.
La urgència de debatre la qüestió creixeria encara més si el president Mas convoqués unes eleccions anticipades que no donessin prou temps a la CUP per debatre i decidir la qüestió. És per això que es van detectant moviments i preses de posició en aquests dies per fer via i plantejar, si els estatuts ho contemplen, una assemblea nacional abans del 2013.
Una opinió favorable a les eleccions ha estat avui mateix la del tinent d'alcalde de Viladamat (Alt Empordà), Robert Sabater, que en un article publicat a Llibertat.cat titula "Ara és el nostre moment" afirma: "Ara que hi ha una majoria social a favor de la independència (encara que només sigui en una part del país), no podem deixar que es faci ni un sol pas sense ser-hi. No ens podem permetre quedar-ne fora i deixar d’incidir amb el nostre discurs a enlloc (ni assemblees, ni associacions, ni entitats, ni tampoc institucions)".
Una altra anàlisi en la mateixa direcció és la que publica avui Lluc Salellas (amb el pseudònim d'Ernest Estany), del Casal Independentista El Forn, de Girona, al seu bloc sota el títol "La meva última ressaca (de lluita)", en què reclama que les organitzacions politiques i sectorials -si es va a les eleccions- prioritzin la CUP: "I això passa també perquè la militància d’organitzacions com Endavant o l’MDT, si més no al Principat, prioritzin el que decideixi la Candidatura d’Unitat Popular on tots hi poden ser, a la seva tàctica interna que fa que estiguem permanentment fent equilibris estrambòtics". Salellas creu que, a data d'avui, Artur Mas obtindria una "majoria absoluta claríssima" i reclama la necessitat de construir una alternativa, en la línia del que proposava un recent article de Roger Palà a Nació Digital, al qual es refereix directament.
L'endemà de la Marxa 11S, la CUP va felicitar l'ANC per l'èxit de la convocatòria i va constatar la normalització de l'independentisme dins la societat catalana. Sense fer cap esment a qüestions electorals, la nota de premsa cridava a avançar cap a la formació d'una assemblea de regidors dels Països Catalans.
90 diputats per la independència i pujant
Els ciutadans donen una amplia majoria als partits que van anar a la manifestació del #11s2012
El #11s2012 ha despertat moltes consciencies entre la ciutadania, entre els mitjans i entre els diferents governs del món, però Espanya segueix entestada de dir que no ha passat res, o que la majoria de gent s’ha quedat a casa. L’enquesta de Tele5 confirma la voluntat d’una majoria de ciutadans de Catalunya d’apostar per partits que vulguin anar molt més enllà, un cop vist que Espanya no mou cap fitxa, sinó tot el contrari, i que juga contra Catalunya. La prova evident és el resultat de l’enquesta de Tele5, on el PSC (23-25), PP (15-16) i C’s (3) fan el resultat més baix de la democràcia, amb 40 i escaig de diputats, mentre CiU (58-60), ERC (17-19) ICV/EUiA(12-13) i SI (3-5)” amb més de 90 diputats tindrien una majoria clara per la independència
Tres de cada quatre catalans volen un referèndum d’independència
La mateixa enquesta confirma que una immensa majoria dels catalans volen la celebració d’un referèndum, la xifra és un 75% dels enquestats, una xifra molt elevada que demostra la capacitat democràtica dels catalans.
La independència guanya, un 64% dels votants pel sí, un 23% pel no i un 12% en blanc
Els resultats són homologables per ser validats per la comunitat internacional, expressant una voluntat majoritària i democràtica que no pot tenir contestació. El resultat confirma el que altres enquestes ja van dir i marca clarament un camí. Tot és molt senzill, que no sigui que tanta senzillesa espanti alguns líders polítics.
PSC, PP i C’s en plena decadència
Els tres partits segueixen en plena descol·locació i cauen en les enquestes, la ciutadania no entenc la seva manca de claredat, i sobretot el fet de donar l’esquena a la realitat.
El #11s2012 posa Catalunya al capdavant dels pobles que volen ser estat
Avui Euskal Herria, Quebec, Flandès i fins i tot Escòcia miren amb satisfacció l’esclat del poble de Catalunya que empenya als polítics pel camí de la independència
El #11s2012 ha posat Catalunya en el centre del mapa, en el centre d’Europa, estem segurament davant la més gran oportunitat d’esser independents. Des d’Escòcia, Flandès i fins i tot des d’Euskal Herria es mira amb simpatia i sana enveja l’esclat del moviment independentista, l’esquerra abertzale entén que el #11s2012 farà esclatar amb més força que mai la força independentista i obliga al PNB a moure fitxa i a dir clarament si vol anar cap a l’estat propi o a seguir fent pactes amb Espanya. Qui ho havia de dir que Catalunya lideraria la cursa dels països que aspiren a ser un nou Estat d’Europa?
Ni el Quebec, ni Escòcia, ni Euskal Herria han pogut mobilitzar tanta gent com el #11s2012
La premsa internacional ha posat Catalunya al capdavant de les reivindicacions independentistes, si Catalunya segueix endavant acabarà liderant un veritable “lobby” de països que aspiren a ser nou estat a Europa.
La manifestació de la Diada segueix portant cua als diaris del Regne Unit. Mentre el 'Financial Times' ha dedicat aquest dijous l'editorial a Catalunya, 'The Guardian' publica en la seva versió digital un extens article titulat "Els catalans estan preparats per a la independència, però ho estan els seus líders?". El text fa un repàs a la història del nacionalisme català des de finals del segle XIX i destaca el "model inclusiu d'identitat regional" impulsada per Jordi Pujol. Seguidament, exposa els perquès de la creixent tendència independentista, entre les quals assenyala el dèficit fiscal i el fet que Madrid ha invertit menys a Catalunya que a altres parts de l'Estat.
'The Guardian', durant la Diada va fer una crida via twitter per recollir opinions de catalans sobre la manifestació, considera que "la gran manifestació de Barcelona d'aquesta setmana mostra que la coalició conservadora (CiU) va per darrere de la disposició del poble". "Tot i que alguns polítics intenten reivindicar el contrari", la manifestació va ser "una crida per la independència de Catalunya", assenyala l'article signat pel periodista Luke Stobart, que està convençut que "l'explicació òbvia per l'elevada participació és el devastador impacte de la crisi econòmica espanyola".
El rotatiu britànic comença el seu repàs del nacionalisme català amb el 1898, amb la pèrdua de Cuba i les Filipines per part de l'estat espanyol i subratlla, entre altres esdeveniments, l'anunci de la república catalana per part de Lluís Companys el 1931, així com la prohibició del català durant els 40 anys del franquisme i la posterior recuperació de la democràcia.
Stobart subratlla que fins ara CiU no havia fet "passos seriosos cap a la independència" i diu que aquest canvi respon a diverses raons. La primera, que tant els governs del PP com del PSOE a Madrid "s'han oposat a qualsevol devolució de poders" a Catalunya. La segona, la "creixent agitació" provocada per la relació fiscal amb Madrid, sumat al fet que Madrid no ha invertit tan a Catalunya com en altres regions. La tensió s'ha agreujat, considera el periodista, amb el fet que Catalunya hagi hagut de recórrer al Fons de Liquiditat
Segona Renaixença
Amb el pas endavant de Mas, el nacionalisme deixa d'estar dividit entre el cor i el cervell
Alguns hem assegurat aquests dies que s'ha acabat el pujolisme. El pujolisme, que no Pujol, que ha estat capaç de reinventar-se més enllà de la biografia. Però si el pujolisme fou sinònim de peix al cove, i de l'art de l'ambigüitat com a llenguatge polític, és evident que l'espai central del catalanisme ha canviat de gramàtica i de paradigma. I ho ha fet alhora que ho feia una part substancial de la ciutadania. La foto del 77, amb el famós "llibertat, amnistia, estatut d'autonomia", ha donat pas a un 2012 en què ja no es vol regenerar Espanya, sinó dir-li adéu. De l'autonomisme a la ruptura hi va el camí d'unes dècades de frustració catalana en les quals la democràcia ha estat, desgraciadament, l'ariet contra els drets catalans. El que està passant, doncs, és l'evolució lògica d'un pensament transversal que ha tingut sempre com a màxima fita la defensa de la sobirania catalana.
I en la mesura que aquesta defensa s'ha fet inviable dins l'Estat, la idea de l'estat propi ha caigut com fruita madura. Res no serà igual a Catalunya després d'aquesta Diada, com res no ho va ser després del 77, i en paral·lel, res no serà igual dins de l'espai central del catalanisme, és a dir, dins de Convergència.
CDC s'ha tornat independentista? Per bé que la pregunta pot formular-se de manera simple, la resposta és tan subtil com ho és la transformació de l'espectre social que representa. Sincerament no crec que el món convergent s'hagi tornat independentista, perquè, com bé diuen els més furibunds antinacionalistes, darrere d'un nacionalista gairebé sempre hi ha un rupturista. Si més no, sentimentalment. No hauria volgut Estat propi Prat de la Riba, forjador de l'estructura de poder més semblant a un Estat que mai havíem tingut des del 1714?
Una altra cosa és que ni el moment, ni les possibilitats convertissin els sentiments en acció política. I és per aquest motiu pel qual, des de Prat o Puig i Cadafalch fins a Jordi Pujol, la majoria de l'independentisme sentimental va quallar en autonomista pragmàtic, convençut de la inviabilitat de qualsevol altre procés que no fos el regeneracionista. La diferència amb el moment actual és que aquest convenciment s'ha esberlat, i ara, talment va dir Artur Mas a Madrid, heretant la fusió entre Prat de la Riba i Macià, s'ha fet possible.
El sentiment, doncs, retorna a la praxi i la modifica. I el camí d'aquest procés ideològic que sacseja tota la massa social nacionalista és de no retorn. Per això són tan cabdals les paraules del president, tant en el discurs de la Diada, com en els dies posteriors a Madrid i a Barcelona. Primer, perquè és el compromís personal d'un home enfrontat a un destí grandiós però alhora difícil i complex. I segon, perquè amb el pas endavant de Mas, el nacionalisme deixa d'estar dividit entre cor i cervell. El cor sempre ho havia volgut. El cervell diu que ara és possible.
La 'Catalunya noruega' sí que fa por a Brussel·les
Vicent Partal
De fet estic segur que ara mateix li preocupa més a la Unió Europea que Catalunya quede fora del que a Catalunya li hauria de preocupar quedar-ne
M’ho va dir un amic ben posicionat de Brussel·les: ‘la Unió no permetrà que sigueu una altra Noruega’. Ofuscat, com ho ha estat durant segles i ho seguirà estant sempre, l’espanyolisme ha començat a brandar l’espantall de que una Catalunya independent seria expulsada de la Unió Europea sense tenir en compte tres coses importants. En primer lloc què pensa Europa. En segon lloc quina és la seua força, la d’Espanya vull dir. I en tercer lloc oblidant que hi ha estats europeus que no formen part de la Unió. Tot això queda resumit en la frase del meu amic.
Primer perquè Espanya es pensa que pot vetar o condemnar o impedir coses com la independència de Catalunya, capacitat que clarament és fora del seu abast avui en dia. És obvi que Espanya avui és un estat pària a Europa i Europa no li va a consentir que, a més a més dels molts que ja ha creat, encara cree nous problemes.
Després perquè el que pensa Europa clarament no és el que l’espanyolisme pensa que pensarà. Ja n’he parlat abastament aquests dies i em remet només a l’episodi ridícul del portaveu talòs de la Comissió Europea castigat i obligat a penedir-se per dir de forma irreflexiva que Catalunya quedaria fora de la UE. La Unió Europea no posarà ni un sol problema a la república catalana.
I no ho farà especialment ara perquè per a la Unió Europea una Catalunya ‘noruega’ és un perill enorme i aquest sí que els preocupa. De fet estic segur que ara mateix li preocupa més a la Unió Europea que Catalunya quede fora de la Unió del que a Catalunya li hauria de preocupar quedar-ne fora. I ho dic des de la meua militància europeista, pública i notòria.
Europa viu un moment molt perillós. La Unió ha estat concebuda amb el mandat d’incloure, no d’excloure. La Unió va ser creada per a unir el màxim nombre d’estats i per això veu amb tanta por el que està passant. Que hi haja països que abandonen la Unió o fins i tot l’euro és un fracàs per a la Unió Europea. I és per això que no farà mai cap pas per a expulsar Grècia de la Unió -els mesos van passant i no l’expulsa. Europa viu amb terror una seqüència de mapes on el seu mapa siga menor en territori un dia al que ho va ser en el passat. Així que de cap manera consentirà que se’n vaja Catalunya.
Oimés tenint en compte que no està de cap manera clar que Catalunya visqués pitjor que ara si no formara part de la Unió Europea o de l’euro. A qui tenen por a Brussel·les és a Noruega, ara mateix el país més ric per càpita i més estable en termes d’econòmics d’Europa. I que no forma part ni de la Unió Europea ni de l’euro, literalment perquè no vol.
Ara Noruega és una anècdota explicable. Però si Catalunya no formés part de l’euro ni de la Unió i malgrat això anés econòmicament bé, que tots sabem que aniria bé, la cosa ja no seria tant una anècdota com una impugnació severa del model amb conseqüències continentals.
La pregunta a respondre és: A la vista de tot això per quin motiu hauria d’arriscar-se la Unió a que Catalunya quedara fora?
Xavier Trias: "Barcelona será la capital de una nación soberana"
11S: "Emergió un sentimiento que ya existía: en España no nos quieren" | Incomprensión: "Rajoy puede entender la situación, pero dudo que su entorno lo haga" | Inquietud: "Lo que preocupa a los empresarios es si en Madrid entienden lo que pasa aquí"
Tiempo de reflexión. Xavier Trias contempla Barcelona, con el Poble Sec y Montjuïc al fondo, y con la imagen del Onze de Setembre viva en su retina Àlex Garcia
Resulta inevitable no empezar la entrevista con el alcalde de Barcelona hablando de este Onze de Setembre y de sus consecuencias. De hecho, Xavier Trias, un político con una larga trayectoria de pactismo y pragmatismo dentro de Convergència Democràtica, arranca con este asunto la conversación con La Vanguardia. No duda en hablar de las posibilidades que, según entiende, se le abrirían a Barcelona "como capital de la catalanidad" en una Catalunya soberana. Sobre la mesa, un tema de gestión más inmediata: la política de pactos tras el anuncio de la abstención del PSC al Programa de Actuación Municipal (PAM).
¿Qué lectura hace de la manifestación del Onze de Setembre?
Como alcalde de Barcelona la viví con mucho orgullo. Fue una manifestación festiva, familiar, una explosión total de ciudadanía, de civismo. Habrá un antes y un después de esa manifestación, en la que emergió un sentimiento que ya existía: que en España no nos quieren.
¿También usted lo cree así?
Sí. Hoy la relación entre Catalunya y España es muy difícil y exige que los políticos, los de aquí y los de España, estemos a la altura. La gente no quiere la dependencia que tenemos de España y exige que cambien las cosas. Habrá que ver cómo responde el Estado a esta desafección. Rajoy puede entenderlo, pero dudo que lo entienda su entorno.
¿Se acabó el pragmatismo?
Yo soy partidario de hacer siempre las cosas con la máxima educación y llenándonos de razón.
¿Cuál ha de ser el papel del Ayuntamiento de Barcelona en el proceso político que se abre?
Barcelona es la capital de Catalunya y de la catalanidad y hemos de ejercer esa doble condición con plenitud, como capital de una nación soberana. Barcelona hará este papel. Y estaremos al lado del Govern.
En una Catalunya independiente, ¿Barcelona ganaría o perdería?
Miren, si una cosa está clara es que la mala financiación de Catalunya repercute directamente sobre los ciudadanos de Barcelona. ¿Ha recibido llamadas de empresarios o inversores preocupados por la deriva independentista del país y de su Gobierno?
Ni una. Muchos están preocupados, sí, pero no por lo que ha pasado en Catalunya sino porque no tienen claro que Madrid haya entendido lo que ha pasado aquí.
¿Con este marco político general, los acuerdos con los populares en el Ayuntamiento de Barcelona son ya inviables?
En Barcelona tenemos una situación también complicada, pero diferente. Iniciamos el mandato con unas posiciones muy cerradas del PSC y de ICV y con la colaboración, que agradezco, del PP. El PP pensaba equivocadamente que podría entrar en el gobierno municipal, pero no es posible compartir gobierno con un partido del que nos separan aspectos fundamentales.
¿Es posible un acuerdo de gobierno con el PSC?
Hasta hace poco la actitud del PSC era la de no querer colaborar. Con la llegada de Jordi Martí, esa actitud, aunque no al principio, ha cambiado. El PP tomó la decisión de no votar el Programa de Actuación Municipal (PAM) y por eso abrimos conversaciones con el PSC. Su voto a favor del PAM hubiera abierto la puerta a un voto también favorable a los presupuestos del 2013 y, por qué no, a una entrada en el gobierno. La abstención lo hace más difícil, pero podemos hablarlo. Dependerá del PSC.
Yo no me negaré.
¿La colaboración con el PSC descarta toda posibilidad de acuerdos con el PP?
Yo me niego a que las conversaciones sean exclusivas. Tomemos las decisiones que tomemos, seguiré hablando con el PP, con ERC y, si ellos quieren, aunque lo dudo, con Iniciativa. Con el PP hay cosas fundamentales que nos alejan, sobre todo cuestiones nacionales, pero en algunos temas es más fácil ponerse de acuerdo.
Alberto Fernández no aceptará ir como segundo plato...
Alberto Fernández, que es una persona que habla claro, me dijo desde el primer día que hiciera lo que hiciera no me aprobaría el PAM. Pero, a pesar de ello, el PP votó el presupuesto de este año.
Ya sabe lo que es gobernar un año en minoría. ¿Cree posible seguir así tres años más?
No puedo evitar tener 14 concejales en vez de 21 como me gustaría, pero lo que he de hacer es que la ciudad funcione para dar respuesta a las necesidades de la gente. Gobernar un año en minoría no es que me haya desgastado demasiado. Seguiré esforzándome para conseguir mayorías.
¿Y si CiU se queda sola, acaso no habrá una parálisis?
Para gestionar la ciudad sólo necesitamos aplicar nuestro programa. Y eso nos obliga a negociar cada día.
¿Se hará, por ejemplo, la reforma del paseo de Gràcia?
Sí, porque las cosas que son de sentido común difícilmente pueden dejar de hacerse y sería extraño no ponerse de acuerdo.
¿El Ayuntamiento seguirá haciendo las veces de Generalitat y financiando sus obligaciones? ¿Hasta cuándo la Generalitat seguirá echando mano de la caja del Ayuntamiento?
Ni han echado mano de la caja ni nos han sacado un solo euro. Lo cierto es que la Generalitat tiene una situación económica muy injusta. El anterior Govern hizo cosas muy equivocadas que han puesto a la Generalitat en una situación dramática que, afortunadamente, yo no me encontré en el Ayuntamiento. Yo no tengo la obligación de proveer becas comedor, pero si la Generalitat necesita dos millones y no los tiene, los aporta el Ayuntamiento. No podemos dejar tirada a nuestra gente, a miles de barceloneses.
A menudo se dice y usted así lo reconoce que el Ayuntamiento goza de una salud financiera que para sí querrían el resto de administraciones. ¿Esa solvencia financiera tiene un límite temporal? ¿Se han encendido ya algunas señales de alerta?
No, porque desde un principio teníamos claro que no haremos déficit, que no gastaremos ni un solo euro que no tengamos. De lo contrario, lo lamentaríamos porque los ayuntamientos que generen déficit serán intervenidos, recibirán órdenes, perderán toda autonomía. Y yo no estoy dispuesto a pasar por esto, a pesar de que el Estado está disminuyendo algunas aportaciones, por ejemplo, para las instituciones culturales o para el transporte público.
¿Habrá nuevas subidas de las tarifas del transporte?
Seguro. Pero, sobre todo, lo que tendrá que haber es más aportaciones nuestras, de la Generalitat y, especialmente, del Estado. TMB tiene una deuda acumulada de 500 millones que no podemos dejar a nuestros nietos. No podemos incrementar el déficit porque hundiríamos a TMB.
¿La puesta en marcha de la red ortogonal de buses es un paliativo ante la imposibilidad de invertir más en el metro?
No tiene nada que ver con el metro. Es evidente que cuanto más metro, mejor, y que en este contexto de crisis la construcción de metro en Barcelona se detendrá. Pero, con independencia de ello, la red de autobuses ha de mejorar mucho. Como todas las innovaciones, costará que se acepte, obligará a cambiar hábitos, pero a la larga será un éxito. Todo el sistema de movilidad cambiará en los próximos años. Si ofrecemos un buen servicio de bus y metro, lograremos que la gente utilice el transporte público sin necesidad de tomar medidas de prohibición del coche.
¿Subirán los impuestos, precios y tasas municipales?
No. Las ordenanzas del 2013 variarán muy poco. Más bien lo que habrá serán algunas ventajas y bonificaciones sociales. Este ayuntamiento primará las partidas sociales antes que cualquier otra cosa. Mi obsesión no es construir un edificio emblemático ni sacar adelante un gran plan urbanístico, sino crear condiciones para que haya trabajo, hacer que la gente viva bien y garantizar la convivencia.
¿No le parece que, aprovechando que el turismo es la única actividad económica que resiste la crisis, Catalunya está poniendo demasiados huevos en la misma cesta?
No es cierto. El turismo es muy importante. Representa el 15% del PIB de Barcelona y, en una situación de crisis tan grave como esta, ha crecido este año un 11%. Pero no es verdad que estemos poniendo todos los huevos en la cesta del turismo. En el puerto, por ejemplo, hay una serie de inversiones extraordinarias. También es muy importante que los chinos quieran montar en Barcelona un centro de certificación de productos. El turismo no es nuestra única apuesta. También lo son, por ejemplo, la cultura o lo que se genera alrededor del gasto sanitario.
¿El barcelonés recuperará el gusto de pasear por la Rambla?
No quiero engañar a nadie: la Rambla es y seguirá siendo un atractivo muy grande para los turistas. Lo que tenemos que hacer es seguir poniendo orden, como hemos hecho con las estatuas humanas o combatiendo la venta de latas. Y los comerciantes y restauradores nos han de ayudar a hacer la Rambla más amable al ciudadano. Por ejemplo, no puede ser que para sentarte en una terraza tengas que hacer una consumición mínima de 9 euros.
¿Mantendrá la candidatura de Barcelona a los Juegos Olímpicos de invierno de 2022?
Sí. En el 2013 veremos si el Comité Olímpico Español apoya la candidatura. Lo más lógico es que diga que sí. En cualquier caso, nuestra propuesta será tan inteligente como austera.
¿Hay margen para que Barcelona mejore su sistema de financiación?
Recibimos el mismo trato que las administraciones que no han hecho antes los deberes. Nos tratan como si fuéramos una administración deficitaria. Es un gravísimo error que castiguen la buena gestión. Por ejemplo, se nos jubilan 183 guardias urbanos y sólo nos dejan cubrir 18 plazas. Es una situación absurda que ha de cambiar. Ya le he dicho al señor Montoro que esto es inadmisible. Espero que en los presupuestos del 2013 se corrija. La colaboración entre Mossos y Guardia Urbana ha sido uno de los éxitos más importantes, pero para intensificar la presencia de guardias urbanos en la calle necesitamos efectivos porque la prevención va muy ligada a la presencia física de policía en la calle.
La marca Barcelona suma
Xifres i estudis confirmen la notorietat mundial de la capital catalana com a segell turístic
Els experts creuen que donarà valor al complex d'oci de Tarragona
“Un projecte tan potent ha de tenir darrere una ciutat coneguda”
A finals d'any es presentarà el pla de màrqueting turístic
A priori sembla un contrasentit que un complex turístic situat al costat de Port Aventura, a Tarragona, sigui batejat com a Barcelona World. La denominació sona especialment malament als mateixos tarragonins, que ho viuen com una agressió. El sentiment al carrer és de menyspreu. Per què Barcelona ha de situar-se davant de Tarragona o de la Costa Daurada? Per què la capital catalana s'ho menja tot? És veritat que actualment a Catalunya hi ha onze marques turístiques reconegudes –Barcelona, Catalunya Central, Costa Brava, Costa Daurada, Costa del Garraf, Costa de Barcelona-Maresme, Pirineus, Terres de l'Ebre, Terres de Lleida, Val d'Aran i la mateixa marca de Catalunya–, però és encara més cert que només una d'aquestes marques, i aquesta és indiscutiblement Barcelona, té una incomparable notorietat des del punt de vista internacional.
Les xifres de visitants –7,6 milions l'any passat– canten i els estudis que s'han fet en aquest sentit –a finals del 2011 Esade va presentar-ne dos– confirmen la preeminència de Barcelona sobre la resta de marques turístiques del territori. Barcelona sempre suma i és bo que qualsevol altra marca ho tingui en compte. “Realment a Catalunya no hi ha res que estigui al nivell de Barcelona. És una marca que engloba molts atributs positius, com ara innovació, disseny o qualitat de vida”, assegura el professor de màrqueting d'Esade Gerard Costa, que entén que en el cas de Barcelona World no hi ha dubte perquè, a més, ara per ara, “Tarragona no és una marca”.
El catedràtic en direcció de màrqueting Josep Francesc Valls recorda que “Barcelona és una de les marques més importants d'Europa, que es va llançar l'any 1992 i des de llavors creix fins i tot enmig de la crisi”. Des d'aquest punt de vista, Valls considera que la marca Barcelona acabarà aportant un gran valor al territori tarragoní que altrament no tindria, i es mostra convençut que “no es fa cap mal, al contrari, donant la marca de la capital catalana a les comarques meridionals, perquè és un paraigua de contingut i notorietat”.
L'aposta per la marca Barcelona és també compartida per l'investigador de l'Escola de Turisme de la UAB Albert Vancells, que té clar que un projecte de l'envergadura de Barcelona World “ha de fer servir necessàriament la marca Barcelona, perquè encara que soni malament el pragmatisme s'ha d'imposar”. Vancells subratlla que en les estadístiques la capital catalana “és darrere de París i Londres, atrapant-les”, i adverteix que “desenvolupar marques així costa molt” i, per tant, s'ha d'explotar al màxim. “Si fos una inversió petita no passaria res, però un projecte amb tant potencial ha de tenir darrere una ciutat coneguda”, remarca.
Mentre els territoris defensen la seva identitat i els experts opinen sobre la idoneïtat d'unes marques sobre les altres, el govern continua treballant en l'elaboració del pla estratègic del turisme 2011/2015. El pla anterior, dissenyat pel govern tripartit, va caducar el 2010 i des del febrer del 2011 es treballa en la reedició, així com en l'elaboració del primer pla de màrqueting turístic, que serà el que haurà de redefinir el mapa de marques amb l'objectiu, segons consta en l'acord de govern, de “potenciar la marca Catalunya als mercats europeus i mundials”.
El Departament d'Empresa i Ocupació, que és l'encarregat de dissenyar el pla, no ha volgut avançar cap aspecte sobre cap dels dos documents. La voluntat del govern és tenir-los enllestits a finals d'aquest any. Tot indica, però, que el nou pla de màrqueting servirà per redefinir el mapa de marques i que, així com el pla anterior apostava per promocionar les tres marques menys conegudes –Catalunya Central, Costa del Maresme i Costa del Garraf–, ara l'objectiu és la simplificació. El professor Gerard Costa assegura que en aquests moments “comunicar tantes marques fora del país és tècnicament inviable”. Ell es mostra partidari d'apostar per una o com a màxim dues marques en l'àmbit europeu. Pel que fa a la segona marca, té clar que actualment és la Costa Brava –amb 3,1 visitants estrangers l'any passat–, però no s'atreveix a afirmar que a mitjà termini es pugui aconseguir una marca Catalunya realment forta com planteja el pla estratègic. Vancells, en canvi, que comparteix la idea que “un excés de marques no és bo”, assegura que per crear una marca Catalunya potent “s'han d'invertir diners i tenir paciència durant 50 anys”.
L'Ajuntament de Barcelona va registrar al juliol la marca Barcelona per “protegir-la”: ara qualsevol que la vulgui utilitzar ho ha de demanar al consistori. Així, segons la tinenta d'alcalde d'Economia, Sònia Recasens, es regula l'ús de la marca que la ciutat ofereix al país per “internacionalitzar les empreses” com a “element competitiu”. Sempre, això sí, que es compleixin uns requisits de prestigi i vinculació amb la ciutat o l'àrea metropolitana. Sobre si el projecte de parcs temàtics de Tarragona pot dur el nom de Barcelona, Recasens diu que caldrà estudiar-ho a partir del reglament, però deixa clar que sempre que la capital pugui “ajudar la resta del país ho farà”.
LES XIFRES
7.633.852
turistes
van visitar Barcelona l'any passat.
3.153.628
estrangers
van escollir la Costa Brava.
Per crear una marca calen diners i paciència durant 50 anys
Albert Vancells
INVESTIGADOR DE L'ESCOLA DE TURISME DE LA UAB
Comunicar tantes marques fora del país és tècnicament inviable
Gerard Costa
PROFESSOR DE MÀRQUETING D'ESADE
Moció a Tarragona per canviar la denominació
El malestar, especialment a la ciutat de Tarragona, pel nom de Barcelona World, està a punt de fer el salt al debat polític. El PP de Tarragona ja ha anunciat que presentarà una moció al pròxim ple municipal en què reclamaran a la Generalitat que es replantegi el nom del projecte. Els populars consideren un “menyspreu cap a la marca Tarragona i Costa Daurada” el fet que se l'hagi batejat amb el nom d'una ciutat d'una altra demarcació.
Tot i que menys bel·ligerant que el PP tarragoní, l'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros (PSC), s'ha situat els darrers dies en una línia molt similar, reclamant també un canvi de nom.“No és una qüestió trivial, els noms i les marques són una peça clau en l'àmbit turístic”, destacava Ballesteros la setmana passada. Altres membres de l'equip de govern han carregat durament contra la denominació Barcelona World, com és el cas del tinent d'alcalde d'Urbanisme, Carles Castillo, que considera el gest “impresentable”.
Curiosament, tant Salou com Vila-seca, els municipis on es construirà el projecte, s'han mantingut al marge de la polèmica i se centren en les sinergies positives que aporta la marca Barcelona.
Les empreses de l'Estat baten rècords de deute
L'extensió de l'alta velocitat està sortint cara a l'EstatFoto: AFP.
El deute del conjunt d'empreses públiques de l'Estat va batre el seu rècord històric a final del segon trimestre i es va situar en els 34.048 milions d'euros. La xifra ha augmentat, ja sota el govern del PP, en gairebé 1.500 milions, un 4,5% més, en només tres mesos. Aquest total, que gairebé s'ha doblat en cinc anys, s'explica en gran part pel comportament d'Adif i Aena. Amb el desplegament de la xarxa del TAV, l'ens encarregat del manteniment de les infraestructures ferroviàries bat el rècord amb un deute de 9.572 milions, 480 més que en l'anterior trimestre, que representa el doble que el 2008. En un sentit anàleg, l'ens que gestiona els aeroports presenta un endeutament de 12.750 milions, gairebé mil més que tres mesos abans. En aquest cas, la xifra del deute també s'ha doblat en sis anys, sobretot per les actuacions realitzades a Barajas i, en menor mesura, al Prat. Renfe, en canvi, roman al voltant dels 5.300 milions.
En el conjunt d'administracions públiques, el deute es dispara fins al màxim de 55.520 milions, tot i que baixa un pèl en les municipals, fins als 9.176 milions, i en les autonòmiques es manté gairebé idèntic, en 12.358 milions. D'aquests, la meitat corresponen a Catalunya (6.365 milions), on la xifra roman gairebé igual que a final de març (6.318).
El col·lapse de la Seguretat Social espanyola
El sistema de seguretat social espanyol és un sistema de capitalització, cosa que vol dir que les pensions es paguen cada any amb els diners que els treballadors paguen de cotitzacions socials en el mateix any. L'any 2011 va ser el primer any de la història en què el sistema de pensions espanyol va tenir dèficit i va assolir la quantitat de 668 milions d'euros. Totes les previsions indiquen que enguany aquest dèficit serà més gran. Al juliol passat l'Estat va haver d'utilitzar per primer cop el fons de reserva de pensions i va fer servir 3.400 milions d'euros per pagar les pensions d'aquell mes. Al fons de reserva només hi queden 400 milions d'euros.
Les causes d'aquest dèficit creixent són bàsicament dues. En primer lloc, els efectes devastadors de la crisi sobre el volum d'ocupació. L'augment de l'atur ha fet que el nombre de persones que cotitzen a la seguretat social s'hagi reduït dràsticament en els últims anys i que s'hagi passat dels més de 20 milions al 2007 als 16,9 milions actuals.
En segon lloc, l'envelliment natural de la població, cosa que fa augmentar de manera sostinguda el nombre de persones que tenen dret a cobrar una pensió. A dia d'avui, hi ha un total de 8,1 milions de pensionistes a l'Estat espanyol, cosa que implica que només hi ha 2,09 cotitzants a la Seguretat Social per cada pensionista. Sens dubte, aquesta ràtio es reduirà en el futur a causa de la persistència i intensitat de la crisi econòmica.
La conclusió és que el sistema de Seguretat Social de l'Estat espanyol avança de manera inexorable cap el col·lapse total en un termini de temps relativament curt. Si Catalunya no tingués l'immens dèficit fiscal que té, podria garantir sense problemes les pensions dels catalans, cosa que no garanteix la Seguretat Social espanyola.
Camacho encara no sap que la independència li ha passat per damunt
En la mateixa línia que el Govern Espanyol, el PSOE, Ciutadans o el mateix Pere Navarro, la líder del PPC tanca els ulls a la realitat del país on viu
Sánchez Camacho pensava que el seu èxit electoral de les darreres eleccions catalanes i espanyoles la convertirien en la líder de la centralitat política i a la vegada en una musa per la governabilitat del país. Però la realitat és dura, i en tant sols uns dies, l’onada independentista li ha ocupat la centralitat política i com un tsunami ha passat per damunt seu i encara no aixecat el cap, encara dorm, igual que el Govern Espanyol, el PSOE o Pere Navarro, en una Catalunya impossible dins d’Espanya. Que segueixin dormint, que quant es despertin, Catalunya ja serà, nou Estat d’Europa.
Camacho a la desesperada
La presidenta del PP, Alícia Sánchez-Camacho, considera que "el referèndum no es pot fer perquè hi ha unes normes legals" i acusa el president de la Generalitat, Artur Mas, de "trencar-les". En una entrevista a RAC1, la líder del PP català ha considerat "gravíssimes" les declaracions de Mas posant per davant de la Constitució la voluntat d'un poble. Sobre això, Sánchez-Camaho ha dit que pot respectar la gent que es va manifestar però també compten "els cinc milions i mig que no van sortir a manifestar-se", que ha titllat de "Catalunya silenciosa". A més, ha manifestat que "la veu dels catalans és la que s'expressa a les urnes".
El PP i el Govern Espanyol ja no fan por a Catalunya
Sobre què passaria si Catalunya s'independitzés, Sánchez-Camacho ha explicat que segons el tractat de Maastricht, "qualsevol estat que se secessioni queda automàticament fora de la UE". Com que aleshores ha de sol·licitar l'entrada i aquest procés pot durar uns anys, la popular creu que aquest període seria molt dolent per a l'economia.
Pel que fa a la possibilitat d'eleccions anticipades, la dirigent popular ha demanat a CiU que, si n'hi ha, porti " programes clars" perquè, al seu parer, "CiU no pot iniciar un procés d'independència i després no portar la independència al seu programa o votar en contra de les mocions per la independència".
De Cospedal a Mas: «Com funcionarà Catalunya fora de l'euro?»
La secretària general del PP assenyala que no entén que amb una mà es demani la independència i amb l'altra el fons de liquiditat
La secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal Foto: ACN
La secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal, ha preguntat aquest dissabte al president Mas durant la seva intervenció a l'Escola d'estiu del PP a Gandia (Safor) si ha pensat en quines serien les conseqüències econòmiques de la independència de Catalunya. Cospedal ha preguntat Mas si s'ha qüestionat com es finançaran les empreses catalanes si Catalunya no és a dins d'Espanya, "com funcionarà Catalunya fora de l'euro, on vendran els seus productes i es desenvoluparan autònoms i petits empresaris fora d'un mercat espanyol". La dirigent popular ha dit així mateix que no entén com Catalunya "demana amb una mà la independència i amb l'altra el fons de liquiditat autonòmic".
La número dos dels populars ha iniciat la seva al·lusió a la manifestació de la Diada, tot recordant les paraules del president del F.C. Barcelona, Sandro Rossell, quan assenyalava que el Barça jugaria la Lliga espanyola tot i que Catalunya fos independent.
Maria Dolores de Cospedal també ha llençat un missatge als catalans: "El govern espanyol està amb els catalans i poden estar ben tranquils que el govern d'Espanya té ben clar que Catalunya no pot mai caure". La secretària general del PP ha afegit que no hi ha cap govern espanyol que hagi ajudat tant les autonomies com el seu, en relació amb el fons de liquiditat autonòmic.
La dirigent popular ha insinuat que Mas fa càlculs electoralistes amb la independència i ho ha qualificat com una acció "de gran irresponsabilitat". Cospedal ha dit que des del PP i també molts catalans "continuaran defensant que Catalunya és una part d'Espanya" i ha conclòs que no és moment "d'amenaces ni de xantatges" sinó del "repte col·lectiu d'un país.
Espanya ja tracta Catalunya de nou Estat d’Europa
El ministre espanyol d’Exteriors García-Margallo és qui dirigeix la resposta a la voluntat independentista de la majoria del poble de Catalunya
El ministre d'Exteriors adverteix Catalunya que "dividir" portarà a "la desaparició de les regions que optin per la secessió," una mostra evident dels nervis que és viuen a Madrid, incapaços d’entendre el que ha passat a Catalunya. García-Margallo adverteix Catalunya que "dividir" portarà a "la desaparició de les regions que optin per la secessió.” El ministre d'Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García-Margallo, ha llançat aquest dissabte en un acte públic a Melilla un advertiment a les "regions" amb aspiracions independentistes.
Espanya segueix sense capacitat de resposta a la manifestació del #11s2012
"Dividir, separar, restar portarà a la inacció, a la irrellevància i a la desaparició de les regions" i "per descomptat, debilitarà Espanya", ha dit Margallo. En una clara referència a Catalunya, Margallo ha assegurat: "Per a mi una secessió de qualsevol regió d'Espanya no és només una operació dolorosíssima des del punt de vista intel·lectual, és una amputació dolorosíssima des del punt de vista personal".
EL DIA QUE VINGUI FELIPE GONZÁLEZ
"Vindran amb aquest aire de colonitzadors de la madre patria i amb una ampolla de conyac espanyol"
Un dia vindrà Felipe González. Amb la truita de patates congelada de la lluita anti franquista comprada a un delicatessen de Serrano i amb els cabells blancs de la transició tunejats al Sephora. Vindrà i anirà a Hospitalet, Cornellà, Cerdanyola.. .. Vindrà i dirà amb accent de venedor de glaçons per a esquimals de l’alta Sibèria: “Catalanes, os queremos, nos os vayáis de España, no os vayáis hermanos, primos, sobrinos, bisabuelos....”
Agafin la xeringa i injectin tota la dosis de pornografia demagògica, farsant, mentidera, per vena que puguin imaginar. Serà així. González, Aznar, Guerra, Fraga (prèvia invocació via ouija), Naranjito, Chiquito de la Calzada, Bertín Osborne, Espinete... La que ve és la rehòstia reconsagrada. I ara tripliquin-la. I més, i més...
Vindran i buscaran els anys setanta, vuitanta, noranta... i no els trobaran. Buscaran aquells mítings amb gent cridant, endimoniats, la vinguda d’un Jesucrist de pana. Vindran i veuran jubilats, despistats, algun dislèxic federalista, mig autonomista trompetista, i tots els que puguin comprar amb entrepans de xoriç, siguin d’aquí o de Getafe. Vindran i buscaran el criollisme (li dono les gràcies per la idea a l’amic Vicenç Pagès Jordà mentre aguantàvem una paret perquè no caigués). Vindran amb aquest aire de colonitzadors de la madre patria i amb una ampolla de conyac espanyol, que com va dir Josep Pla, va matar més gent que la Primera Guerra Mundial. Vindran i buscaran criollos i també pimpollos. Vindran i trobaran catalans. Catalans que ja no els van a veure.
Mentre González, Norma Duval, Mario Conde... s’amorren al conyac es preguntaran què passa? Què està passant? Molta gent s’ho pregunta. Què ha canviat? Què ha fet que l’11 de setembre un milió i mig de persones sortissin al carrer sense incidents, amb cares de il·lusió, d’esperança... Quin país ho pot fer això? Quin? Som exemple de llibertat i civisme. Som el rostre del futur: per Europa, pel món. Per què passa tot això? Senzill. No és política amics. No. Ni drogues. Ni alcohol. Ni salfumant. Ni una secta. No. Llegeixin: “Un país que en el pitjor moment de la seva història, quan s’ha trobat abatut com al fons d’un abisme, dóna un poeta com Màrius Torres, una novel·lista com Mercè Rodoreda, un filòleg com Joan Coromines, és que té pasta de gran país per més que les dissorts l’hagin malmenat i enfonsat”. Ho va escriure Joan Sales.
Sales és l’explicació de per què passa el què passa. Perquè som aquí. Per exemple, va ser un dels petits i cristal·lins accents de la Diada. Quan durant els actes institucionals al Parc de la Ciutadella, la seva frase (vagin a l’hora justa de la retransmissió): “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”, aixeca grans aplaudiments entre el públic i els crits de independència. Per què? Per una raó molt senzilla: perquè és la veritat.
Cada cop és més conegut Joan Sales perquè és la veritat. Cada cop és més conegut i durant dècades i dècades havia estat escombrat, amagat, ignorat. Sales aguanta. I guanya, guanyarà, perquè aguanta. Fins el 2012 no comença a guanyar. Del silenci a l’aplaudiment feliç. Som nosaltres. És la nostra veritable història. La tenim tatuada a l’ADN. Tan pels que porten segles aquí, com pels que porten quatre dies. Ja no ens poden mentir a la cara: ni a la del passat, ni a la del present. La Catalunya real és aquesta, no pas una altra.
Som la Catalunya veritat. Per aquesta raó els González, Aznar, Zapatero, Rajoy... d’ara i de sempre no entenen res. No entendran res. No entenen. Busquen criollos, busquen mentir, humiliar, enredar... Busquen, sense recordar, que van ser els criollos els que van estar a tots els processos de independència de les colònies. Busquen fer por quan la generació de la veritat ja és aquí. Ja no tenim lobotomitzat el cervell. Després d’anys ja no masteguem mentides. I encara preguntaran per què? Fins al darrer moment. Fins que responguem, com va contestar Sales el 1978, al demanar-li com veia el moment del país: “Vostè em pregunta: “És pessimista?” No, jo crec que ens en sortirem, però que han estat a punt de matar-nos? Sí. I que és això el que buscaven? Sí. I encara ho estan buscant!” Recordem-ho: ho busquen, ho buscaran. I han de trobar només una cosa: que volem viure, que ja no volem morir. Visquem-ho.
El mantra unionista
Jordi Palmer
Davant la il·lusió generada per l'aclaparador èxit de la manifestació de l'Onze de Setembre, que ha fet agafar volada internacional a l'anhel independentista d'una part cada cop més majoritària de la població catalana, els apòstols del no només han sabut reaccionar exhibint altre cop el seu mantra unionista, el seu reguitzell de mitges veritats, el seu ventall d'amenaces velades.
Aquesta setmana els hem sentit a dir que haurem de marxar de la UE -marxarem nosaltres o ens faran fora ells?-, que no podrem vendre els nostres productes -no els podrem vendre o més aviat ells no ens els voldran comprar?-, que hi haurà aranzels -els posarem nosaltres o ells?-, que ens costarà molt tornar a entrar a la UE -qui ens ho impedirà, sinó ells?-, tot per concloure que marxar serà una hecatombe econòmica, com si ara no visquéssim en una anomenada espoli fiscal.
Val la pena puntualitzar dos detalls. El primer que, encara que no se n'adonin, han canviat el seu discurs, ja no diuen que no ho podem fer, només ens amenacen amb les terribles conseqüències que se'n derivaran, senyal que comencen a advertir que, si ens hi posem, marxem. La segona, que el seu argumentari només es basa en la por, mai proposen alternatives constructives, en cap moment són capaços de generar il·lusió. Les vaguetats de l'executiu espanyol ja no se les creu ningú i la deriva apocalíptica dels unionistes nostrats comença a agafar un to tragicòmic. Per sort la partida ja s'acaba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada