Mas: 'No apagarem la flama que escalfa el cor d'aquest poble'
El president de la Generalitat ha avisat que en el procés 'difícil' cap a l'estat propi ens posaran entrebancs de tot tipus
El
president de la Generalitat, Artur Mas, ha insistit en la inauguració de l'escola d'estiu de
CDC en la seva voluntat d'avançar cap a la construcció de l'estat propi en el marc europeu. Ha afirmat que 'hi ha una cosa que està per sobre de les lleis, els partits i els parlaments, que és la flama que escalfa el cor de les persones'. 'Avui, a Catalunya hi ha una flama encesa. I nosaltres no apagarem la flama que escalfa el cor d'aquest poble'.
Mas ha repetit que la manifestació de la Diada va ser 'una lliçó de civisme, història i futur'. 'Va ser un missatge positiu, de joia i d'alegria, malgrat el moment difícil que vivim i les situacions complicades de molta gent que dimarts també van ser als carrers de Barcelona', ha dit. 'Estem vivint moments especials... històrics', ha afegit.
Però ha avisat que 'no es pot portar un país en un procés com aquest sense tenir present i explicar les dificultats que hi haurà i els entrebancs que ens posaran'. 'Però, insisteixo: tot és possible, fins i tot els grans somnis', ha afirmat Mas, que ha afegit que cal 'una majoria àmplia i capacitat de resistència'.
I ha dit que cal tenir en compte que 'hi ha països molt més petits que Catalunya a la UE, però cap precedent del que la majoria del poble català vol que seguim'.
'Tota aquella travessia del desert que vam passar com a partit és poca cosa comparat amb el que vindrà ara', ha afirmat. 'Preparem-nos, prepareu-vos, que haurem d'encarar tots els obstacles que ens posaran i que ja han començat a posar'. I ha cridat a fer-ho 'en positiu i sense ofendre ningú'. 'Es pot dir tot i ben clar sense ofendre a ningú'.
També ha aprofitat per replicar a la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, que la veu del poble i els seus vots també s'han de tenir en compte al marge de la constitució espanyola.
'Ens provocaran, ens posaran pells de plàtan, ens estiraran la llengua... però no podem caure en les seves trampes', ha dit Mas, que ha justificat que la de Catalunya 'és la voluntat d'un poble que durant 30 anys ha intentat que l'estat espanyol fos el seu, però que diu que vol seguir essent i que vol progressar i, si cal, volem ser un estat'. 'Això és el que diu el poble de Catalunya'.
'Aquesta setmana aniré a Madrid a defensar el mandat del Parlament sobre la sobirania fiscal, el concert econòmic o el pacte fiscal, digueu-ne com vulgueu. Ho faré perquè va en la línia de la transició nacional, del dret de decidir i som en aquesta situació.'
En el camí de l'estat propi, Mas ha dit que 'per fer-ho, ens hem de preparar com a poble per tenir possibilitats d'èxit'. 'És un camí que ja hem començat', ha dit.
El president Mas ha demanat als seus militants que es preparin "per fer front a tots els obstacles i a aquestes dificultats que hi seran i que no ens han d'espantar ni atabalar".
Vilanova i la Geltrú (ACN).- El president de la Generalitat, Artur Mas, ha cridat les bases de CDC a preparar-se per a un procés molt dur, "molt complicat" i amb molts obstacles. Durant la inauguració de l'escola d'estiu convergent, Mas ha subratllat que CDC i CiU seran formacions claus a partir d'ara. Això sí, Mas ha advertit que, per plantejar aquest nou horitzó per a Catalunya, cal que hi hagi "grans possibilitats d'èxit", i això requereix parlar de forma responsable i no simplement amb "discursos abrandats". També ha aprofitat per replicar a la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, que la veu del poble i els seus vots també s'han de tenir en compte al marge de la Constitució.
El president de Convergència Democràtica de Catalunya ha demanat als seus militants que es preparin "per fer front a tots els obstacles i a aquestes dificultats que hi seran i que no ens han d'espantar ni atabalar".
A més, els ha animat a fer-ho "com el dia de la Diada" i sense perdre "l'estil del país": "en un sentit positiu", "sense insultar ningú", "amb l'esperit obert" i "sense ofendre ningú". Mas ha afegit que "és important aquesta manera de fer", amb les mobilitzacions i les expressions, "perquè la gent digui que aquest poble és pacífic, democràtic i que val la pena per la qualitat de les seves actituds".
Per a Mas és important no perdre el tarannà amb el que s'han dut a terme els últims esdeveniments "perquè ens provocaran contínuament, ens posaran pells de plàtan al camí, ens voldran fer relliscar, ens estiraran de la llengua...".
Ho ha dit fent referència a les declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, a qui l'ha replicat que "les lleis, el poble, la voluntat, la veu, la democràcia i els vots" tenen molta importància i s'han de tenir present.
L'eufòria dels militants assistents a la conferència inaugural de l'Escola d'Estiu de CDC a Vilanova i la Geltrú ha provocat contínues ovacions cap al seu líder que ha conclòs el discurs amb un to emotiu: "Una cosa molt important, i que tothom ha d'entendre i que va per sobre de les lleis, les constitucions, les normes i fins i tot els parlaments i per descomptat dels partits, el que no es pot fer és apagar la flama que escalfa el cor de les persones".
"A Catalunya hi ha una flama encesa i el que no farem, sinó a l'inrevés, i espero que no faci ningú, és apagar la flama que escalfa el cor d'aquest país", ha estat la última frase del president de CDC.
http://www.directe.cat/noticia/237109/mas-la-voluntat-del-poble-esta-per-sobre-les-lleis-i-la-constitucio
L'ANC exposa a Mas que la independència és un objectiu irrenunciable
“Les properes eleccions que es convoquin han de ser plebiscitàries", ha afirmat Carme Forcadell
Més d'una hora ha durat la reunió entre la delegació de l'
Assemblea Nacional Catalana (ANC) i el president de la Generalitat,
Artur Mas després de l'històric
clam independentista del passat 11 de setembre. La presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, ha qualificat la reunió de “molt positiva i cordial”. Forcadell ha afirmat en la roda de premsa posterior a la trobada, celebrada al Palau de la Generalitat, que han explicat al President que l'aposta “irrenunciable de l'ANC és la independència” i que “cap pacte fiscal” els dissuadirà d'assolir aquest objectiu.
Forcadell també ha expressat al President que “mentre es facin passos inequívocs cap a la independència” tindran el suport de l'ANC; i que les “properes eleccions que es convoquin han de ser plebiscitàries; el proper Parlament ha de ser el que ens porti a la independència d'aquest país”. La reunió també ha servit per explicar el full de ruta de l'ANC aprovat el passat 10 de març en l'assemblea general celebrada al Palau Sant Jordi, que inclou la celebració d'un referèndum el 2014.
En aquest sentit, Forcadell també ha afirmat que des del dia 12 de setembre l'ANC ja ha començat a treballar per “ampliar la majoria social independentista” que ja hi ha al país. “Volem treballar per arribar a aquelles persones que encara estan indecises”. Forcadell també ha destacat que aquest camí l'han de fer junts Govern, ajuntaments i societat civil, i que “no es pot dilatar gaire en el temps”.
“Malgrat la crisi, hem aconseguit generar una il·lusió col·lectiva”, ha afirmat la presidenta de l'ANC, que també ha destacat que Mas ha demanat a l'Assemblea que “mantingui la il·lusió”. La delegació de l'ANC ha estat formada pel Marc Ricart, la Soledat Balaguer, el Ricard Gené, la Blanca Serra i la Carme Forcadell.
Arbúcies debatrà en el proper ple la declaració de territori català lliure
Pere Garriga ha anunciat oficialment la presentació de la moció Foto: DBM
Pere Garriga, alcalde d’Arbúcies, va anunciar en el seu parlament dels actes de la Diada, el passat dia 10, la seva intenció de portar al proper ple de l’ajuntament una moció per declarar el municipi com a territori català lliure. Arbúcies es suma així al moviment iniciat a Sant Pere de Torelló i es convertirà, probablement, en el primer ajuntament del Baix Montseny i de la província de Girona que fa aquest pas.
"La meva intenció és que la moció sigui aprovada per unanimitat", comenta Garriga. "Jordi Fàbrega, alcalde de Sant Pere de Torelló em va comentar a finals del mes d’agost si comptava amb el nostre suport i la resposta, òbviament, va ser positiva. Es tracta de demanar al Parlament de Catalunya que assumeixi, de forma unilateral, la plena sobirania de la nació catalana per arribar a un estat català lliure, independent i democràtic. I això ja ha començat als municipis”, etziba Garriga.
En la moció es demana que es convoqui un referèndum perquè la ciutadania pugui debatre, obertament i democràtica aquesta proposta. Això comportarà la creació imminent dels respectius registres civils, mercantils i de la propietat, la creació d’una hisenda pròpia i d’un banc nacional, des del qual es gestionin el règim fiscal i el finançament dels serveis i institucions públics, la constitució d’una administració fiscal i de justícia de Catalunya i l’anunci, a la comunitat internacional, de l’inici del procés d’independència de Catalunya i l’inici de les negociacions corresponents amb Espanya per a la bona resolució de la fase de transició cap al nou estat català.
També es demana la mediació de les institucions internacionals, especialment de la Unió Europea, per garantir un procés democràtic i pacífic, apel·lant a l’esperit cívic i a que prevalguin els ideals de la pau, el treball i la llibertat, l’amistat i la germanor entre tots els pobles del món.
Moció d'ERC
La moció anunciada per l'alcalde d'Arbúcies és la segona que en el proper ple municipal, segurament a l'octubre, hi haurà sobre la taula ja que el grup municipal d'ERC va entrar-ne una altra amb el mateix objectiu el passat 6 de setembre.
En la
moció dels republicans s'argumenta, entre d'altres qüestions, que ERC, "igual que ja ha fet Sant Pere de Torelló i Calldetenes, vol fer una declaració municipal d'independència en forma de moció, que insta el Parlament de Catalunya que, en el context d'emergència nacional actual, actuï i en els propers dos mesos declari la sobirania nacional, per engegar el procés cap a la independència".
CDC fa seu «el plantejament de la manifestació»
Oriol Pujol assegura que l'èxit de la Diada no ha desbordat la formació perquè "nosaltres som això"
El secretari general de CDC, Oriol Pujol, clausura aquest migdia l'escola d'estiu del partit, a Vilanova i la Geltrú, amb el secretari d'organització del partit, Josep Rull (a la seva esquerra) i el vicesecretari de coordinació institucional, Lluís Corominas (a la seva dreta) Foto: ACN
CDC no està sorpresa pel clam sobiranista que milers de catalans van expressar a Barcelona per la Diada. "El plantejament de la manifestació el fèiem nosaltres mateixos"; "ho teníem més que detectat, això, en formem part", ha insistit aquest dissabte el secretari general, Oriol Pujol, en la clausura de l'escola d'estiu del partit. És més, "aquest país té un president que ho està liderant", ha afegit, reclamant al conjunt de Catalunya que es posi al darrera d'Artur Mas. També els socialistes: Pujol ha demanat a Rubalcaba, que diumenge serà a Catalunya, que "faci costat al president del país". I, també, que aclareixi què vol dir quan sosté que la solució a la situació de Catalunya és "més federalisme".
El secretari general de CDC ha aprofitat la clausura de l'escola d'estiu que el partit ha celebrat aquest divendres i aquest dissabte a Vilanova i la Geltrú per insistir, un cop més, en què el clam sobiranista de la diada no ha desbordat la formació. "Com ens pot sorprendre la manifestació en la qual vam participar tant i tant activament?", s'ha demanat Pujol. "El crit de la manifestació, el plantejament de la manifestació el fèiem nosaltres mateixos", ha assegurat el polític, sense anomenar, però, el mot independència. "Nosaltres som això", ha reblat.
I, ja en perspectiva de futur, també ha insistit en el paper de lideratge del president de la Generalitat, Artur Mas, en el procés de construcció de l'estat propi. "Aquest país té al capdavant un president que ho està liderant; que ho vol continuar liderant; un president que està a punt", ha declarat Pujol a la militància.
Però no només ha reclamat a aquesta militància que doni suport al president. Pujol ha dirigit aquesta exhortació al conjunt del país. Per fer-ho, ha recordat el discurs que Josep Maria Puyal va fer, amb l'Honorable al costat, quan va rebre el premi de 'Català de l'any', i que el periodista va aprofitar per recordar a Mas que tenia el país rere seu. Reflectint, ha admès Pujol aquest dissabte, un punt de dubte en la seva capacitat de lideratge.
Ara el president té un país al darrere i el país un president al capdavant, ha respost Pujol. I ha estès la petició a donar-li suport als socialistes. "Crec que deu ser una responsabilitat del Partit Socialista, que aspira a continuar sent un partit important a Catalunya, fer-li costat al president del país", ha demanat el convergent el dia abans de la visita d'Alfredo Pérez Rubalcaba a Catalunya, aprofitant la festa de la rosa del PSC. "Si ve demà, faci-li costat al president del país", ha demanat Pujol, obviant el líder socialista català, Pere Navarro.
Pujol també ha demanat a Rubalcaba que expliqui millor la seva aposta de "més federalisme" com a resposta a les demandes de Catalunya. "El 'más federalismo', que és com ha anat articulant el socialisme el conjunt de l'Estat espanyol durant els darrers 30 anys, és el que ens ha portat a la cruïlla de si volem ser residuals o independents", ha contraposat el secretari general de CDC.
Insistia així en un cansament que aquesta setmana el president Mas ha exposat a Madrid, però que, segons Pujol, també personifica la figura del seu pare. Jordi Pujol "pot protagonitzar el fet de dir 'vam intentar articular un estat que ens fos còmode, que ens fos confortable, que ens fos amigable, i no ha estat possible'", ha dit el seu fill. "Què dur que és ara haver de dir, per a ell, que seríem residuals o independents", ha reflexionat.
No hi ha cohesió social sense un estat propi, respon Pujol a Duran
Pujol ha fet aquestes consideracions en un discurs en el qual ha aprofitat un dels eslògans de l'escola d'estiu de la formació, que ha tractat sobre com conjugar sobirania i cohesió social, tot assegurant que sense la primera no és possible la segona. L'eix nacional i l'eix social són indestriables, ha defensat Pujol després que el líder d'Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran Lleida, advertís divendres que l'únic límit a les aspiracions nacionals pot ser la seva cohesió.
Pujol ha acabat advertint que el procés de construcció d'un estat propi "no és un joc", i reclamant prudència. "Això no es resol traient la bandera espanyola de no sé on", ha sostingut el secretari general de CDC, que ha remarcat "el deure polític de ser intel·ligents" que té ara la seva formació.
Ho ha dit al final d'un discurs que ha acabat amb un 'Visca Catalunya!' que la concurrència ha respost amb un 'Lliure!' contundent i pràcticament unànime. Com unànimes han estat els crits d''In, inde, indepenèndia' que han cridat els assistents un cop han acabat de cantar els Segadors, l'himne amb què CDC clou els seus actes.
Socialistes per una Catalunya espanyola
Impulsen una assemblea "capaç de donar resposta al discurs nacionalista i denunciar la falsedat dels seus arguments"
Socialistes reivindiquen "la unitat" d'Espanya
La plataforma
Socialistes en positiu considera que la manifestació de la Diada suposa "l'inici d'un procés assembleari al marge de la legalitat vigent". En aquest sentit, afirmen que "el suport de Mas suposa també la marginació del Parlament i dels partits polítics i la seva supeditació al procés assembleari de la societat civil catalana".
"Que tot procés assembleari no confirmat per les urnes no té legitimitat i de suport legal davant les institucions, però evidència l'estructuració i organització de part de la societat civil i política catalanista per condicionar i pressionar les institucions ia la població amb les seves accions públiques com l'exhibició de la diada", critiquen.
És per això que "Socialistes en Positiu es posa en acció per crear una Assemblea Civil Catalana alternativa a la catalanista, de tots aquells ciutadans i institucions privades, socials, cíviques, culturals partidàries de la unió amb la resta d'Espanya capaç de donar resposta al discurs nacionalista i denunciar la falsedat dels seus arguments i la irresponsabilitat política que demostren davant els catalans espanyols i la resta d'Espanya i la Unió Europea ".
També indiquen que "davant la proposta de la Fundació Campalans perquè "el PSC sigui l'aglutinador i eix dels catalans no nacionalistes, la rebutgem ja que "el procés assembleari iniciat s'ha de contestar des de la societat civil". "El PSC com a partit catalanista i el PSOE sense projecte nacional per a Espanya no poden ser eixos centrals de res", lamenten.
Junqueras recorda a Mas que Espanya «no compleix mai»
El president d'ERC exigeix al Govern que convoqui un referèndum o que es presenti a les eleccions amb una candidatura sobiranista
El president d'ERC, Oriol Junqueras, aquest divendres a Reus. Foto: ACN
El president d'ERC, Oriol Junqueras, ha aconsellat aquest divendres al Govern que no "perdi el temps" negociant amb el govern espanyol "perquè no compleix mai res" i li ha exigit que convoqui al més aviat possible un referèndum d'autodeterminació.
Com a alternativa a la consulta, Junqueras ha reiterat la proposta que CiU es presenti a les eleccions catalanes amb una coalició sobiranista, que creu que també podria incloure la pròpia ERC i ICV-EUiA. "La nostra prioritat és votar la independència al Parlament, demanem un referèndum i, com a alternativa, unes eleccions anticipades que tinguin el caràcter més constituent possible, per poder construir la nova república", ha afegit.
Serem un exemple
Quico Sallés
Els darrers dies, podríem dir que les darreres hores, la història s'ha precipitat. Tot sembla apuntar que ha arribat l'hora de firmar la pau com a poble. La força que omplia els carrers de Barcelona aquesta Diada va ser exemplar, única i concloent. La manifestació va ser un fenomen que el món encara no havia vist mai. De cop, Europa, el món s'ha adonat que haurà d'entomar un procés que té com a protagonista una Catalunya il·lusionada. Una Catalunya que fins ara navegava en un mar estret, crispat, escumós i malparit i que ara ha omplert els dipòsits d'una energia capaç d'una travessa ràpida, neta i eficaç.
Il·lusionem-nos, el projecte s'ho val. Despertem del malson d'una companyia incòmoda que mai no ha fet res ni per tant sols dissimular la seva fòbia. Agafem el repte més important que Europa tindrà en molts anys. Construïm, mirem de convertir el país en un paratge exemplar, amb les seves virtuts i els seus defectes. Tornem a la terra allò que ens ha donat, el sentiment que alimenta l'afany de complir la profecia, ara ja més que factible, de la seva llibertat.
Siguem un poble viu i que no reposa. Arribarem cansats, sí, però amb aquella dolçor que només regala la pau d'haver fet bé les coses, d'haver fet d'aquest país l'estat dels nostres somnis, de les nostres il·lusions i de les nostres decisions. Arribarem si ens engresquem amb el pes de la responsabilitat històrica que ens pertoca. Més que resistir, lluitarem. Més que enfrontar-nos, caminarem.
I arribarà el dia, més aviat del que ens pensem, que haurem fet d'aquest petit país mil·lenari un país millor per les properes generacions, i en elles reposarà el deure d'honrar aquells que van saber militar per una causa noble: deixar un país lliure pels nostres fills. Siguem exemple. Molts altres ja ho han estat.
Catalunya, soci ideal de la Unió Europea
Hi ha una cosa que ha enfurismat Espanya molt més que la manifestació independentista de la Diada, i és la projecció internacional de què ha gaudit. Això li resulta insuportable. I és ben comprensible, atès que Espanya és un país que no admet l’existència nacional de Catalunya. Per a Espanya no hi ha catalans, només hi ha espanyols. I, és clar, amb aquesta línia absolutista de pensament –feixista, n’hauríem de dir-, que arriba a l’extrem de menysprear una nació mil·lenària que ha fet aportacions importantíssimes a la història de la humanitat, no hi ha entesa possible. Per això s’indigna en veure que Catalunya apareix amb el seu nom en els principals mitjans de comunicació d’arreu del món. És la mateixa indignació que sentiria un segrestador en assabentar-se que el seu segrestat ha pogut parlar amb algú de l’exterior.
Espanya, per tant, pressionarà la Unió Europea perquè no escolti Catalunya, però, per sort, el pes específic espanyol és un pes ploma i això ens afavoreix. Europa té molta por que Espanya no pagui els seus deutes, i la tradicional arrogància espanyola, fruit del seu complex d’inferioritat, no hi ajuda gens. Per això, si Europa ha d’escollir entre Catalunya i Espanya, sempre escollirà Catalunya. Sap que Catalunya és un país solvent i Espanya un país en fallida. Catalunya es troba amb l’aigua al coll perquè li roben els recursos que genera, però com a nació independent seria el quart Estat més ric de la Unió Europea. I, a més, té paraula i compleix els seus compromisos. Espanya, en canvi, dilapida els diners en obres monumentals que no serveixen absolutament per a res. I, a més, no té paraula i no compleix mai els seus compromisos. Francament, no hi ha color.
La UE acceptaria una Catalunya independent
Ramon Tremosa (Eurodiputat i doctor en Economia)
Article / 13 de setembre de 2012
Vista la gran manifestació de Barcelona de l’onze de setembre amb una demanda prou explícita d’independència, es multipliquen les preguntes sobre si la Unió Europea acceptaria una Catalunya independent.
Si aquest procés complís uns requisits democràtics bàsics (àmplia, cívica i pacífica majoria expressada per mitjà d’una majoria al Parlament de Catalunya i/o un referèndum posterior), no tinc cap dubte que Catalunya seria ràpidament reconeguda per la majoria dels estats de la UE malgrat totes les pressions espanyoles. Si la UE ha reconegut Kosovo, encara més fàcilment i ràpidament reconeixeria Catalunya.
El març d’aquest any el Parlament Europeu va votar per àmplia majoria autoritzar la Comissió Europea a obrir negociacions amb Kosovo de cara a la seva incorporació futura a la UE. La pressió diplomàtica espanyola per aconseguir el vot contrari dels eurodiputats va ser intensa, i tant PP com PSOE van fer un mateix discurs en el debat del plenari pertinent: «Kosovo és un estat que podria emparar el tràfic d’armes, de drogues, de menors...» i tots els mals que vulgueu imaginar i per això no havia d’entrar a la UE. Els diputats anglesos i alemanys, en canvi, van dir que Kosovo deixaria de ser totes aquestes coses a mesura que s’anés integrant comercialment a la UE i a poc a poc anés adquirint els seus hàbits democràtics.
Kosovo espanta molt Espanya pel precedent que crea a la UE, perquè la seva independència va ser proclamada unilateralment des del seu parlament regional, sense negociació amb una Sèrbia que no volia negociar res. De fet, molts diputats alemanys i anglesos van preguntar al president espanyol Zapatero, el gener i el juliol de 2010 (obertura i tancament de la presidència semestral de la UE), quan Espanya reconeixeria Kosovo i «deixaria de ser membre del club dels països que encara no l’han reconegut». ZP es va fer, un cop més, l’orni sobre aquest punt tan sensible de qualitat democràtica per a una gran majoria d’europeus. La votació esmentada al Parlament Europeu al març sobre Kosovo, per cert, es va guanyar àmpliament per 522 vots a favor i només 110 vots en contra, així com també l’esmena que instava els tres països de la UE-27 que encara no ho han fet a reconèixer ràpidament Kosovo.
No tinc cap dubte que el debat sobre la independència de Catalunya és molt més sentimental que racional. Les quatre mil multinacionals que hi ha a Catalunya saben molt bé que si aquest fos un país normal (corredor mediterrani, gestió local eficient de ports, aeroports i trens, pagament puntual de factures, mercat laboral i energètic eficients, estabilitat jurídica de les inversions...) podrien multiplicar els seus tràfics i beneficis. Aquestes quatre mil multinacionals, el dia després que el Parlament català votés a favor de la independència, seguirien enviant els seus camions, vaixells i trens amunt i avall com si res. No hi ha res racional a discutir sobre aquest punt.
Vist des de Brussel•les cal dir que són molt poc consistents les amenaces d’expulsió de l’euro i de la UE si Catalunya proclamés unilateralment la seva independència, amenaces recurrents que es fan des de Madrid: si hi ha algun país que corre perill que el facin fora de l’euro és aquesta Espanya centralista, jacobina i ineficient, incapaç de canviar el seu xip aïllacionista secular i d’adaptar-se a un món obert i globalitzat com és el del segle XXI. Les quatre mil multinacionals a Catalunya per interès propi no deixarien que Catalunya fos expulsada de l’euro i afavoririen que es produís ràpidament l’ampliació interior que ja està considerada i estudiada a la UE per si Escòcia acaba votant que si a la independència.
Com va dir un dels governadors anglesos de Menorca al segle XVIII, «els castellans són arrogants, intolerants i el que és pitjor: no tenen ni una sola bona idea». Com n’és de llastimosament actual aquesta frase el 2012!! Catalunya, en canvi, és vista per moltíssima gent amb qui jo he tractat a la UE com aquell país mediterrani mig nòrdic, industrial, exportador i creatiu, que és un model a seguir per a molts altres països i regions PIGS del sud del continent. Que la por madrilenya no qualli entre nosaltres i que nosaltres decidim entre nosaltres el que més ens convé: Europea encara és avui un lloc on la llibertat i la democràcia són els pilars i els valors fonamentals de l’acció política.
CANVI DE CICLE. Cap a l'estat propi: el calendari del president
L'agenda dels pròxims mesos permetrà determinar la velocitat del procés d'emancipació nacional
DAVID MIRÓ
La gran carta amb què compta Artur Mas, i alhora la gran incògnita, és la gestió del calendari per aconseguir la independència. És ell qui té ara totes les claus per accelerar o frenar en funció de la conjuntura. Però al calendari ja hi ha algunes dates determinants per a la velocitat del procés.
- 20 de setembre: La reunió Mas-Rajoy
- 25 de setembre: El debat de política general
- Octubre: Negociació pressupostària
- Tardor 12 - primavera 13: Eleccions plebiscitàries
- I el 2013? Proclamació del Parlament
L’entitat catalana és una peça clau per crear estructures d’estat, Madrid ho sap i ja porta temps descatalanitzant i controlant “La Caixa.”
Isidre Fainé presideix la primera entitat financera de l’Estat i quasi l’única que ens queda a Catalunya, una entitat que porta per nom “La Caixa” amb més d’un segle d’història, fundada per la societat civil per ajudar a la seva gent, i per crear riquesa a Catalunya. Malgrat que no ho sembli, La Caixa és una entitat d’utilitat pública tot i que la seva cúpula directiva gestiona l’entitat com si fos una entitat de lucre privat. Per entendre-ho, Fainé no és Botin, i Fainé és deu al país i no a Espanya. És hora, i mes després del #11s2012, de posar la primera entitat financera del país al servei del Govern de Catalunya i no en mans del Govern Espanyol.
La Caixa pot salvar Catalunya
La Caixa va recollir
42.000 milions d’euros de fons de liquiditat , tots els mitjans de comunicació es van fer ressò dels resultats de la primera entitat financera del país, els resultats han estat presentats com espectaculars i que confirmen a La Caixa com una entitat sanejada i de primer ordre mundial. Entre altres coses s’ha destacat aquests 42.000 milions de liquiditat que l’entitat ha recollit, el mateix Conseller delegat Joan Maria Nin ho ha remarcat i ha confirmat que l’entitat té dipositats al Banc Central Europeu, 6.000 milions d’euros al 0% d’interès.
42.0000 MEUR és la mateixa xifra que el deute total de la Generalitat de Catalunya, i no estem parlant de saquejar l’entitat, estem parlant que “La Caixa” és posi al servei del país i dels seus propietaris, és a dir dels milers d’impositors que el #11s2012 van sortir al carrer o hi van donar suport des de la distància. Cap país del món renunciaria a que les entitats financeres del país ajudessin en moment de dificultats als seus governs.
No pot ser que La Caixa deixi més diners a empreses especulatives que a la Generalitat de Catalunya
“La Caixa” ha enterrat milers de milions d’euros en empreses del IBEX, algunes de les quals de difícil justificació amb una solvència molt dubtosa, i resultarà que no pot finançar la Generalitat de Catalunya, que és molt més solvent que algunes de les empreses finançades per la Caixa. ACS o Sacyr són més solvents què el Govern de Catalunya? Ara fa pocs dies s’ha sabut que l’entitat catalana ha perdut 80 milions d’euros que va invertir a Bankia.
La força de “La Caixa”
La Caixa és primera entitat financera de l’Estat per volum de dipòsits que a més té, segons tots els experts, un forta consolidació i uns balanços sanejats que ja voldrien tenir moltes altres entitats. “La Caixa” va crear, per segons diuen garantir el seu futur, “CaixaBank”, i el nou banc va se creat perquè podria recaptar finançament mitjançant la sortida a borsa de part del seu capital, i així, poder sobreviure al tsunami que avançava sobre el model financer. Va començar garantint que mantindria un 75% del capital, avui en dia desprès de l’adquisició per ordres d’Espanya de “Banca Cívica” ja tant sols conserva un 60 i escaig % del capital de “CaixaBank”. Fa uns mesos va sorgir una notícia en el sentit que Europa exigiria entre les condicions del rescat espanyol que cap caixa tingués més del 50% del capital, i això, és una veritable amenaça de cara a poder mantenir la propietat pública de “La Caixa.”
“La Caixa” té a més participacions significatives a empreses estratègiques, claus per garantir el serveis en un futur estat independent, “La Caixa” participa en l’accionariat de Repsol, Telefonica, Abertis o Gas Natural, empreses claus i que caldrà que és posin al servei del país en els moments complicats, i “La Caixa” hi té un paper a fer insubstituïble.
El clam independentista, una de les cinc històries mundials de la setmana per a 'Time'
La publicació nord-americana situa la transcendència de la manifestació "secessionista" a l'altura d'esdeveniments com les eleccions holandeses guanyades pels europeistes o el conflicte militar a l'Afganistan
ARA Barcelona | Actualitzada el 15/09/2012 11:24
El mapa de la setmana de la revista 'Time'
La manifestació independentista massiva de l'Onze de Setembre a Barcelona ha situat com mai el contenciós polític entre Catalunya i Espanya al món. Després d'una setmana en què s'han succeït els articles i editorials arreu del món entorn a la manifestació gegant i al clam independentista, ara ha estat la revista nord-americana 'Time' la que ha situat la mobilització entre els cinc esdeveniments mundials més destacats de la setmana en la secció 'World, The weeks essential stories'.
Al costat del que anomena la "crida catalana per la secessió", 'Time' hi situa esdeveniments transcendents com la victòria dels europeistes a les eleccions holandeses, el conflicte militar a l'Afganistan, l'Iraq i la situació de l'Índia.
El profeta nord-americà de la crisi observa l'independentisme català
L'influent professor Nouriel Robini ha estat a Barcelona
Nouriel Robini. Foto: @robini
Nouriel Robini, el prestigiós economista resident als EUA, que ha estat considerat com el primer expert que va alertar ja el 2006 de la gran recessió que afectaria les economies occidentals a partir de 2008, ha visitat Barcelona per impartir una conferència i participar en diverses reunions de treball, una d'elles amb el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, que havia estat professor seu a Harvard i al qui qualifica de "brillant".
Des del
seu Twitter, Roubini va piular per mostrar la seva atenció vers l'actualitat política del nostre país: "La independència catalana està esdevenint un fenoment calent a partir de la gran manifestació de masses d'aquesta setmana", afirma. El compte del professor Robini a la xarxa social té prop de 200.000 seguidors.
España pierde Cataluña, como dijo Unamuno
Xavier Martínez Celorrio - Profesor de Sociología. Universidad de Barcelona
13/09/2012 - 07:00h
La Diada del 2012 marca el fin de 140 años de pactismo catalán para modernizar el Estado y hacer encajar la diversidad multicultural de España. Así de tajante es el mensaje de la masiva manifestación soberanista de Barcelona. Un clamor popular, tan ninguneado y minimizado por buena parte de la prensa madrileña como resaltado por la prensa internacional. También ciertas voces de la izquierda española culta han mostrado incomprensión, hilaridad y paternalismo posesivo contra esta demostración de fuerza del soberanismo catalán.
Primero te ignoran, luego se ríen de ti y cuando te atacan, ganas. Con estas tres fases, el soberanismo no violento de Gandhi resumía las reacciones en contra que recibía del Imperio británico. Eran otros tiempos y otras latitudes pero el marco mental de los que se sienten superiores parece ser el mismo en todas partes y momentos.
El catalanismo que propugnaba la solución federal de España, con Pi i Margall al frente, se remonta a la muy olvidada I República (1873), hace ahora 140 años. El sueño federal de Pi i Margall, inspirado en Proudhon y su ideario cooperativo, marca el inicio de la continua influencia catalana en la articulación institucional de la España contemporánea. Una influencia modernizadora siempre mal asumida y ninguneada por unas élites madrileñas y provinciales acomplejadas ante lo catalán, esa alteridad y némesis de la España decimonónica, de trono, sables y altar.
Asumiendo, a la larga, la dualidad incompatible entre el alma castellana y la catalana, Miguel de Unamuno reconocía en carta a Manuel Azaña (1918): “Justo es, pues, que España pierda ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe la menor duda que la perderá. La federación no es más que una hoja de parra”. Casi un siglo después, Unamuno es profético. Eso sí, un siglo sinuoso y áspero que no ha resuelto ni la conllevancia orteguiana entre España y Cataluña ni los problemas de la identidad española y su memoria histórica, tolerando un mapa de fosas de la guerra civil que hoy da escalofríos. Pero, ya saben, aquí los crímenes del franquismo no se tocan y los archivos de Salamanca eran un derecho de conquista hasta hace dos días.
El actual Estado de las autonomías, diseñado para disolver las reivindicaciones nacionales de Cataluña y País Vasco como reconocía Esperanza Aguirre sin rubor alguno, es otra hoja de parra caducada, inviable y deslegitimada que no puede disimular la realidad de su fracaso. A la vista del mundo y de los mercados internacionales, el modelo autonómico español dista mucho de ser funcional, eficiente y federal. Algo muy propio de unas élites que mantienen vetado cualquier cambio o reforma constitucional para diferenciar cuáles son nacionalidades y cuáles son regiones, atribuyendo y delimitando modelos de autogobierno y cooperación mutua, un Senado territorial efectivo y un modelo fiscal eficiente y solidario. De eso nada.
La intocable y sagrada Carta Magna (votada solo por un tercio de los españoles hoy vivos) solo se reforma por la puerta de atrás, sin debate ni referéndum, para constitucionalizar el techo de déficit (2011) asumiendo, por dictado de Berlín, un tótem neoliberal que antes era indigesto para la socialdemocracia. Hay reformas y reformas.
Ante la secular intolerancia y torpeza de la derecha para asumir la plurinacionalidad de la España real, la izquierda española no ha contrapuesto un proyecto histórico alternativo, modernizador y cohesivo. Ni adoptó medidas para desinflar el paraíso artificial del España va bien con salarios bajos y sin apenas impuestos ni construyó un relato consistente de justicia territorial y reconocimiento de la diversidad más allá del artificio de la España plural, ardid creado por el marketing de usar y tirar del que no queda nada.
Ya en 1999 dicen que Felipe González confesó a Pasqual Maragall que al pueblo español le costaba mucho asumir nuevos conceptos. El federalismo asimétrico no suponía uno, sino dos conceptos inasibles y complejos para la baja cultura política de los ciudadanos, según él. De aquel paternalismo protector y de renuncia, vienen estos lodos.
En el 2000, la factoría ideológica del PP actualizó la consigna gramsciana de la lucha continua por la hegemonía discursiva y mediática y sacó de la chistera el patriotismo constitucional. Dos en uno. Ni se toca la Carta Magna ni la integridad de la única nación-patria de los españoles. Dos conceptos que, al parecer, han calado y conectado con el alma española mejor de lo que suponían algunos. Hasta su padre intelectual, Jürgen Habermas, alucinaba de la capacidad vampírica de la derecha española que, para rematar la faena, estigmatizó el Estatut catalán cual impureza heterodoxa desplegando una catalanofobia que rendía votos.
En ningún sistema federal, las regiones más ricas contribuyen al fondo de solidaridad hasta quedarse empobrecidas y con peores servicios públicos y de bienestar que el resto de regiones a las que ayuda. En Alemania y en Estados Unidos las regiones ricas no pasan del 4% de su PIB en transferencias de solidaridad. Cataluña aporta cada año a España un 8% de su PIB, unos 16.000 millones de euros, acumulando así una deuda de 42.000 millones a causa de un sistema disfuncional e irracional de financiación que, encima, la deja con menor inversión en políticas sociales y educación que el resto.
El déficit fiscal acumulado acaba convirtiéndose en déficit social y castiga injustamente a las clases populares catalanas. Un ejemplo, sólo un 27% de los hijos menores de 16 años de familias pobres catalanas tienen alguna forma de beca de estudios. El capítulo de becas, nominalmente, está transferido pero bloqueado desde Madrid. ¿Por qué la bloquean los gobiernos de Madrid, sean socialistas o conservadores? ¿Cómo pueden perpetuar esta injusticia los socialistas españoles que va en detrimento de la igualdad de oportunidades? De los catalanes pobres, pero no de los pobres de otras partes.
En paralelo, los ciudadanos comprueban, indignados, cómo otras regiones más pobres financian de modo universal y no por razón de renta, ordenadores en las escuelas y otras prestaciones y servicios que son y han sido inimaginables en Cataluña. Entre 1986-2006, Cataluña ha transferido 213.963 millones de euros a las regiones menos desarrolladas de España, cuyos líderes regionales ahora ríen y ridiculizan la actual asfixia de recursos y tesorería de la Generalitat. Por eso, el modelo de financiación no es federal sino depredador, expoliador y regresivo.
Hartos de la ingratitud, de la ignorancia y de los tópicos anticatalanes que se remontan a tiempos de Quevedo, la Diada del 2012 marca un antes y un después. Ninguna democracia permite a su Tribunal Constitucional revocar una norma legal y estatutaria aprobada en referéndum. Ninguna economía y administración moderna esconde y hace opacas las balanzas fiscales a sus ciudadanos. Ningún Estado incumple lo que dictan los tribunales y retiene el autogobierno de las becas, discriminando a los hijos pobres de las regiones más ricas. Ninguno, salvo España.
El listado de agravios es proporcional al silencio e indiferencia que recibimos desde la España dialogante, abierta y cosmopolita que antaño elogiaba Cataluña como motor económico, innovador y creativo. No hay puentes, ni interés, ni voluntad de conocer al otro. Solo faltaba que Peces-Barba volviera a intimidar con bombardear Barcelona, tal y como antes amenazaron Azaña o Fraga. Viejo recurso trasnochado de autoridad e impotencia en plena globalización y rearticulación política de Europa. España está instalada en otra onda, en otra fase y en otro tiempo.
Como reacción veremos ahora muchos federalistas salir de los armarios. Justo cuando Cataluña inaugura un nuevo ciclo y cierra 140 años de esfuerzos por construir un Estado español que ha dejado de sentir como propio. El derecho a decidir se abre paso y tiemblan las telarañas de una España autonómica en plena crisis de todas sus instituciones. De aquellos vientos, estas tempestades de cambio, empoderamiento y libertad.
MENTIDES FONAMENTALS SOBRE LA INDEPENDÈNCIA
La manifestació independentista de l'11 de setembre és la més gran de la història del nostre país (un milió i mig de persones). I nosaltres podem dir amb orgull que hi vam ser. Paral·lelament, i d'una manera més o menys interessada i planificada, s'han tornat a fomentar algunes teories destinades a generar dubtes (i fins i tot por) entre els catalans. Són plantejaments conegudíssims, però que, a base d'insistir-hi, volen minar el nostre estat d'ànim. Avui aquestes teories ja les podem qualificar de «mentides fonamentals sobre la independència».
La independència de Catalunya l'han de decidir tots els espanyols.No es coneix cap cas d'enlloc del món on la independència d'un país la decideixi l'Estat del qual es pretén sortir. Qui vol marxar és perquè considera que hi guanyarà. Per tant, qui perd una part del territori sap que acabarà perdent alguna cosa i mai no acceptarà la secessió de bon grat. A més el dret internacional mai no ha reconegut que el dret a l'autodeterminació passi pel permís o l'acceptació d'una ciutadania aliena al territori que vol ser lliure.
El boicot d'Espanya ens arruïnaria.El mercat espanyol compra productes catalans, perquè els interessa, no pas per fer-nos cap favor. Si el dolor de viure la secessió de Catalunya els porta a comprar productes més cars o de pitjor qualitat, hauran d'assumir-ne les conseqüències. I recordem que per als empresaris els diners no tenen pàtria. A més a més, el constant boicot al nostre cava ha demostrat que és possible obrir-se a uns altres mercats que, fins i tot, ens permeten multiplicar les nostres exportacions. Cap país no pot dependre exclusivament i al cent per cent d'un altre país veí en les seves relacions comercials.
Espanya no ho acceptarà i es pot iniciar un conflicte greu. Si passés, tota la responsabilitat seria d'Espanya, que és qui decidiria intervenir en les nostres institucions, o, com diu algun militar, d'intervenir-hi militarment. Els catalans no tenim ni exèrcit ni cap ganes de conflictes violents. Aquí no hi pot haver cap guerra, perquè com a mínim falta un dels dos bàndols per lluitar. Per tant, Espanya sabrà si vol actuar com un país genocida contra la població civil i als ulls de tot el món.
Sortirem d'Europa. I això, ¿qui ho diu? Per primer cop, la Unió Europea s'ha pronunciat sobre la hipotètica independència de Catalunya: el seu president, Durao Barroso, ha considerat que cal valorar-la en clau internacional. A tot estirar, i si ens interessés, hauríem d'iniciar un nou procés d'ingrés en els òrgans europeus i en el seu sistema monetari, dels quals no formen part ni Andorra ni Suïssa (i per a aquests països no sembla que s'hagi acabat el món).
Ningú no ha dit mai que el camí hagi de ser senzill. Esclar que trobarem dificultats. ¿Algun cop al llarg de la nostra història ho hem tingut fàcil? El viatge estarà ple d'entrebancs. Això ho sabem. Però és clar que tenim la força de la raó, el dret a ser el que vulguem ser i la unió de tants i tants catalans. Som imparables. Ara, més que mai, amb il·lusió i optimisme, empenyem en el mateix sentit, perquè mai com ara no ho hem tingut tan a tocar.
Article publicat al setmanari El Vallenc, 14/9/2012
Catalunya, ¿revolución tranquila?
Revolución no implica violencia: la revolución nacional de Catalunya será pacífica o no será
La palabra revolución, estrictamente hablando, se refiere a la transformación de las relaciones de poder en una sociedad, puesto que las instituciones que las expresan son matriz de la vida de la gente. Y el poder se expresa en el Estado. Por eso proclamar la independencia de Catalunya sería una revolución: el actual Estado español dejaría de existir y un nuevo Estado europeo vería la luz, tal y como hicieron recientemente los estados balcánicos o exsoviéticos o Eslovaquia y según aspiran Flandes y Escocia. Revolución no implica violencia. Existen ejemplos históricos de divorcios nacionales amigables, Suecia y Noruega sin ir más lejos. En realidad en el contexto español-catalán la violencia a gran escala es impensable y socavaría la legitimidad social del proceso de secesión. Que se lo pregunten a los vascos, que sólo tras el fin previsible de ETA se pueden plantear la plena soberanía. Por tanto, la revolución nacional en Catalunya será tranquila o no será. Es decir, aun con momentos dramáticos, debería poder circular por cauces institucionales autónomos del Estado central, apoyados eventualmente en procesos de desobediencia civil. Ese es el horizonte vislumbrado por más de un millón de catalanes manifestándose tras la pancarta menos ambigua de la historia anunciando un nuevo Estado independiente en Europa. Para darse cuenta de la profundidad de esta tranquila determinación había que estar en esa manifestación y recorrerla de cabo a rabo durante horas. Estoy seguro de que muchos ciudadanos españoles hubieran cambiado su percepción (tal vez no su convicción) de haber estado allí.
La fiesta multicolor y familiar, con tres generaciones de una familia abrazándose y riendo, las jovencitas pintadas de independencia, los cánticos, los acentos y fanfarrias de pueblos y comarcas, los castellers infantiles, los jocosos gracejos, el mar de estelades ondeando al viento, y esa firmeza alegre en que la rauxa dejaba paso a la calma convicción de que ya se había llegado. De que Catalunya sería independiente, de que no habría más pseudonegociaciones, decepciones, engaños, vueltas atrás. Nadie sabía cómo ni por qué, pero no se dudaba de la independencia, sobre todo entre esa juventud crecida en el espacio de autonomía educativa, lingüística y cultural que conquistaron sus mayores. "La independencia es la solución", proclamaban sus pancartas al ardiente cielo de verano. Nadie se preguntaba por el pacto fiscal o por los mecanismos constitucionales o por la prima de riesgo. La mágica palabra resolvía todo, porque una vez en su casa, como dueños de su vivencia colectiva, ya la pondrían en orden. "Ilusos irresponsables", dirían sus realistas críticos desesperados en la crisis de nunca acabar. Pero en sus ojos y en sus risas había esperanza, una esperanza que mueve y conmueve, una esperanza que falta en sociedades europeas atenazadas por el miedo y asqueadas por sus representantes. Porque las revoluciones son ante todo emocionales y en la naciente revolución catalana la emoción corre a raudales, convenientemente templada por el seny.
¿Por qué ahora? Las revoluciones suelen resultar de la concatenación de varios factores. Una crisis económica profunda que deja a mucha gente, y en particular a los jóvenes, sin medios de vida. La rapacidad de los amos del dinero. La desconfianza en las instituciones políticas y el rechazo a quienes las ocupan. El escepticismo sobre promesas nunca cumplidas. Y sobre todo la humillación personal y colectiva por parte de los mandamases. Algarabía será la palabra hiriente que quedará en el epitafio de un político que no quiso o no pudo ni escuchar ni entender. Desprecio de lo que uno es, con el añadido de que nada cambiará por mucho que griten, si es necesario con el artículo 8 de la Constitución en la mano. Todos esos ingredientes del brebaje inductor de revoluciones están presentes en la Catalunya de hoy. Y se expresaron con fuerza creciente en las últimas tres décadas y con mayor intensidad en los últimos tres años. El dato más citado, el porcentaje de catalanes encuestados que votarían sí en un eventual referéndum por la independencia de Catalunya era el 36% en marzo del 2001, el 42,9% en junio del 2011, el 44,6% en febrero del 2012, y supero la mayoría, con un 51,1% en julio del 2012. Claro está que cuesta mucho menos contestar a una encuesta que decidir su vida y la de sus hijos con un voto. Pero lo importante es la tendencia. Y ahí es donde la confluencia de crisis económica, crisis de legitimidad política y humillación de la propia identidad conducen al mayor sentimiento independentista de la historia contemporánea de Catalunya. Cierto es que con una mayoría exigua no es viable proclamar la independencia. Pero ya se encargarán los políticos españolistas, jaleados por la caverna mediática, de engrosar rápidamente la legión de los humillados y la intensidad de la rauxa. Y la experiencia histórica dice que cuando la amplia mayoría de un pueblo piensa contradictoriamente a la Constitución, es esta la que cambia, a menos que se imponga una dictadura, lo cual es socialmente inviable.
El "¿ahora qué?" parece claro, aunque sus ritmos y procesos son imprevisibles. Si el Gobierno y el PSOE siguen diciendo no al pacto fiscal, Mas, que está ejerciendo de líder tranquilo y firme de la llamada transición nacional, convocará elecciones que consagrarán la desaparición de un PSC que ya no tiene C y dejará al PP atrincherado en un reducto españolista con horizonte de extinción generacional. Un Parlament mayoritariamente soberanista convocaría un referéndum con garantías, aun al margen de la ley española. Y si la negociación con España fracasa, habría desobediencia civil e institucional, empezando por la tributación voluntaria a una agencia catalana. ¿Europa? Puede reflexionar la UE. Y tampoco les va tan mal a Suiza, Noruega o Islandia, enlazadas a la UE por múltiples acuerdos.
Lo impensable es posible. La independencia, partiendo de un sentimiento ampliamente mayoritario el día que exista, es posible, pese a los constitucionalistas tertulianos. A menos que haya una negociación inmediata, seria y constructiva que empiece por un pacto fiscal justo con Catalunya manteniendo la solidaridad con España.
LA CUESTIÓN CATALANA
Las diferencias de los planes de Ibarretxe y Mas
La manifestación de la Diada y las consultas soberanistas locales dan al president resortes políticos que no tuvo el plan Ibarretxe
El Boletín Oficial del Estado publicó el 3 de septiembre del año pasado la convocatoria del referéndum soberanista de Juan José Ibarretxe. Dos años después de que el exlehendakari pasara a la retaguardia política. No era un error. Simplemente, el resultado tardío de un acuerdo del Ejecutivo de Patxi López con el BOE para que se publicaran las leyes vascas. Y la ley de la consulta de Ibarretxe lo era.
Hace unos días el exlehendakari envió un vídeo a la Assemblea Nacional Catalana defendiendo el derecho a decidir del pueblo catalán y vasco porque es "defender la democracia". Pero la reaparición de la figura de Ibarretxe a cuenta de la manifestación independentista también corre a cargo del PP. "Artur Mas se ha convertido en el nuevo Ibarretxe", soltó ayer la líder de los populares catalanes, Alicia Sánchez-Camacho. Mas puede envidiar el concierto económico vasco, pero en los planes del president no hay ningún otro encandilamiento vasco.
Ibarretxe topó en dos ocasiones, en el 2005 y el 2008, con el rechazo de las Cortes y el Tribunal Constitucional. En su primer intento se plantó en Madrid con su propuesta de Nuevo Estatuto Político de Euskadi y volvió a Vitoria con 313 votos en contra, 29 a favor y 2 abstenciones. Al día siguiente convocó elecciones. Lejos de lograr la mayoría absoluta, PSE y PP sumaron ya un escaño más que el PNV e Ibarretxe fue lehendakari por Batasuna. Ese respaldo dio luz verde en el 2008 a la ley de Consulta vasca que el Constitucional liquidó al considerar violado el artículo 149 de la Carta Magna, que reserva al Estado la competencia exclusiva para autorizar la convocatoria de consultas populares mediante referéndum. No se llenaron las calles de ninguna capital vasca pidiendo la independencia y el referéndum se quedó en consulta de consolación en Gernika. En las elecciones del 2009, Ibarretxe volvió a ganar, pero, con la izquierda abertzale fuera del juego político, se quedó sin socios para gobernar.
La transición nacional esbozada por Mas no es ajena al encorsetamiento que la Constitución demostró a Ibarretxe pero cuenta con la fuerza de la imagen de un millón y medio de personas manifestándose por la independencia, el referente de consultas soberanistas multitudinarias en toda Catalunya y una red de más de quinientos ayuntamientos declarados independentistas. Las encuestas tampoco auguran problemas a CiU en unas elecciones plebiscitarias. El PSC no está ni se le espera, y el PP catalán puede sufrir el castigo de los recortes.
En el actual ordenamiento jurídico, la declaración de independencia de Catalunya requeriría la modificación del artículo 2 de la Constitución, que prevé la "indisoluble unidad de la nación española", y para ello se necesita una mayoría de dos tercios de los diputados en el Congreso y en el Senado, la disolución de las Cortes, la convocatoria de elecciones estatales, la ratificación de nuevo por dos tercios y la votación en referéndum de la reforma.
Y la convocatoria de un referéndum de independencia en Catalunya debería contar con la autorización de las Cortes, la propuesta del presidente del Gobierno y la convocatoria del Rey. Misión imposible.
Otra cosa es que el Govern plantee una consulta no vinculante a partir de la ley de Consultas catalana, que el PP ya piensa recurrir.
¿Topar contra las Cortes, el Constitucional o contra ambos? Mas busca su propia vía aprovechando la presión de la sociedad catalana. Y no esconde sus referentes. Mas aspira a que España, aunque sea por la puerta de atrás, dispense a Catalunya el mismo trato que Canadá a Quebec en el ámbito fiscal y a la hora de decidir libremente. La sentencia del Supremo canadiense de 1998 que conjuga ley con voluntad de la sociedad es el libro de cabecera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada