dilluns, 25 de juliol del 2016

República i atur

Una Catalunya independent
 tindria 4 punts menys d'atur


Els costos de ser a Espanya no són baixos per Catalunya, almenys aquells que poden ser calculats en contra de l’opció de ser un Estat independent. El més negatiu de tots té a veure amb l’ocupació i no arriba a ser un càlcul sinó més aviat una estimació: 323.157 llocs de treball s’han perdut des del 1975 perquè la gestió pública de l’administració espanyola no hi ha ajudat.

Parlant en plata: els 703.100 aturats que tenia Catalunya a finals del 2015 serien la meitat si no fos per l’efecte negatiu en l’ocupació que tenen decisions polítiques del govern espanyol, com les que paralitzeninfraestructures clau com el Corredor Mediterrani o les connexions als ports. L’economista Josep Pedrol, autor de l’estimació, ho calcula sota el supòsit (conservador) que decisions com aquelles redueixin el PIB català en un 0,25%, des del 1975.

Pedrol és un dels 19 acadèmics que documenten, calculen i estimen en les 222 pàgines d'un extra de Revista de Catalunya, que dirigeix Quim Torra, que vol donar resposta a la pregunta sobre l’impacte econòmic de la independència, la seva viabilitat i les implicacions en la caixa del país i la butxaca dels catalans.

138.922 nous llocs de treball
La independència crearia 138.922 nous llocs de treball directes, que reduirien l’atur de l’actual 17,73% al 14,05%, segons l’economista. Més concretament, aquesta xifra resulta de la suma dels nous treballadors públics (50.139 llocs de treball nous), la nova despesa pública (16.376), la reversió del dèficit d’inversió en infraestructures (41.630) i l’efecte capital de Barcelona (30.777).

El cost de seguir a Espanya és “incalculable”, afegeix, tant en oportunitats socials i econòmiques com en llocs de treball perduts a llarg termini.

Ocupació generada per la independència


Aquest és un recull de les conclusions de la resta d’autors del monogràfic, que aquest dijous tanca el president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

Un Estat en contra

La monografia arrenca amb la pregunta: De què es queixen els catalans? Albert Carreras, catedràtic d’Economia de la UPF, i Manel Larrosa, arquitecte, responen: “Els catalans tenim un Estat en contra” que maltracta el país amb un dèficit fiscal entre el 6% i el 8% anual, l’ofec financer, la legislació centralitzadora i l’activisme de l’Estat, que “percep el lideratge econòmic barceloní i català com una amenaça a Madrid i a l’Estat”.

Una conseqüència d’aquesta situació és que la cobertura social a Catalunya ha patit. Citen un estudi encarregat per la Comissió Europea, referit a una mitjana dels anys 2011-13: “Catalunya, que era la regió europea 58 sobre 272 en rànquing de PIB, passa a ser la 165 sobre 272, segons l’índex de progrés social”.

“L’ofec financer de la Generalitat ha estat un atac en tota regla contra la ciutadania de Catalunya, especialment contra la més pobra”, conclouen.

Costos de transició

L’economista Miquel Puig analitza els costos de la transició en tres fases. Entre l’inici del moviment independentista i l’efectiva independització, si el procés és democràtic i no qüestiona ni la seguretat jurídica ni l'estabilitat institucional, els costos previs a la independència són inexistents.

Entre la independència efectiva i el reconeixement internacional, poden produir-se costos en termes de desordre del comerç i de la producció.

Entre el reconeixement internacional i la finalització del període d’ajustament econòmic els costos serien moderats a causa del boicot a curt termini i de “l’efecte frontera” a llarg termini.

Catalunya i la Unió Europea

Jordi Angusto, un altre economista, respon la pregunta de si una Catalunya independent seguiria formant part de la UE.

Avui, explica, Catalunya no és “allí on més coses es decideixen: ni al Consell Europeu ni a l’eurozona, on només hi ha els estats; i allí on sí que som, com ara el mercat únic i l’euro, també hi són altres països que no són membres de la UE. Altrament dit, ningú no ens pot fer fora d’on ja no som, tot i que caldrà negociar l’entrada en cas de voler-la; i allí on ara ja som, romandre-hi o no és una decisió exclusivament nostra”.

Estructures d’estat

Elisenda Paluzié, titular d’Economia de la Universitat de Barcelona, afirma que “els [organismes] que caldrà crear de bell nou són pocs, tot i que molt rellevants”, com l’Agència Catalana de la Seguretat Social, el Banc Central, l’Autoritat d’Inversions i Mercats, la Duana, autoritats i operadors dels sistemes energètic, ferroviari, aeroportuari i postal, i ambaixades, principalment. 

Tanmateix, hi ha tota una sèrie d’àmbits en què la gran majoria d’organismes ja existeixen i només caldrà ampliar-ne l’abast i les funcions: educació, universitats i recerca, sanitat, cultura, seguretat, justícia i hisenda, principalment.

La Hisenda catalana

Disposaria Catalunya de prou recursos per atendre els seus compromisos de despesa? Dos articles responen aquesta pregunta.

Núria Bosch i Marta Espasa, catedràtiques de la UB, calculen que la Catalunya independent tindria uns ingressos addicionals (sobretot via cotitzacions socials, IRPF i IVA) i unes despeses addicionals (sobretot pensions) que donarien una diferència positiva d’uns 11.000 milions d’euros a l’any (el 6% del PIB). Aquestes xifres estan calculades suposant que no canvia el sistema fiscal i de Seguretat Social. “A més [del superàvit], es podria solucionar l’actual insuficiència financera de la Generalitat i millorar la prestació dels serveis públics”, conclouen.

Pel que fa al sistema fiscal català, hauria de ser altament homogeni amb els dels països de la UE, diuen les autores. Actualment, Catalunya presenta un nivell de pressió fiscal del 33,2% del PIB, xifra baixa en relació a la mitjana (41,5%) de cinc països (Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Suècia i Suïssa), amb els quals es podria equiparar. Això és deu al frau fiscal i a l’economia submergida. Aquesta darrera (22,3% del PIB) és gairebé el doble de la mitjana dels països esmentats (12,3%).

Més Hisenda, més Catalunya

Sobre el mateix tema, Albert Carreras, catedràtic de la UPF, respon a quina seria la recaptació i la despesa pública d’una Catalunya independent.

D’acord amb les hipòtesis utilitzades, el conjunt de les administracions públiques de Catalunya tancaria l’any amb superàvit, depenent molt de la negociació amb l’Estat espanyol de la distribució del deute, dels tipus d’interès vigents i del cicle econòmic.

Per tant, diu Carreras, “l’assumpció de les noves responsabilitats de despesa pròpies d’un Estat independent estarien plenament cobertes pels ingressos generats per la capacitat fiscal de Catalunya. Probablement el balanç seria positiu i generaria un superàvit corrent”.

Qui paga què. Any 2015



Endeutament

La separació d’Estats repartiria passius però també actius. I sigui quin sigui el criteri de repartiment, els economistes David Ros i Pere Miret asseguren que una Catalunya independent tindria un deute inferior al que té ara. A més, "el deute català actual més el que s’heretés d’Espanya seria assumible per l’economia catalana en el marc d’un nou estat, en situar-se per sota de la mitjana dels països europeus i amb un estalvi d’entre un 30% i un 52% en relació a la situació actual dins d’Espanya.”

Sense negociació, el deute català seria com l’actual de 72.274 milions (33,6% del PIB) i si no s’assumís la devolució de FLA a l’Estat espanyol, podria arribar a disminuir fins al 16%. Un escenari improbable.

Amb negociació, depèn de com es calculi. Segons el PIB, serien 221.642 milions (103,1% del PIB), segons la població seria de 197.933 milions (el 92,1% del PIB) i segons la despesa de l’Estat a Catalunya serien 156.047 milions (el 72,6% del PIB). Un escenari pactat que seria recomanable i donaria tranquil·litat als mercats.

Qualificació creditícia

La qualificació actual del crèdit de la Generalitat és de “bo escombraria” i això impedeix accedir als mercats financers internacionals. Per tant, Catalunya depèn dels mecanismes “discrecionals i condicionats” de finançament autonòmic del Govern espanyol. Segons els economistes Joan Maria Mateu i Pere Miret, aquesta situació és “condicionada negativament tant per factors polítics com per l’injust tracte fiscal i financer que rep Catalunya de l’Estat espanyol, i no respon en absolut ni al seu potencial econòmic ni a la seva capacitat de generar ingressos en el seu territori.”

Una Catalunya independent recaptaria i gestionaria els seus impostos i això, presentaria li suposaria un superàvit en les arques públiques. Automàticament, “el nou Estat català i de la Unió Europea gaudiria d’una qualificació creditícia d’AA-, deu esglaons més que l’actual, fet que li permetria finançar-se amb normalitat en els mercats financers internacionals i deixar de tenir problemes de tresoreria”.

L’Estat del Benestar 

Víctima d’un “maltractament”, Catalunya contribueix més que la resta de comunitats autònomes en impostos però alhora es troba en una situació més perjudicial. Una Catalunya independent pot aprofundir “en cadascun dels àmbits en els quals es concreta l’estat del benestar: ensenyament, salut, atenció social i treball”, assegura el professor de filosofia, Josep Maria Forné. Els recursos hi són i l’atenció podria millorar fins a acostar-se als països capdavanters. "Així mateix, podria mantenir la solidaritat volguda i necessària amb la resta de països i societats”.

Pensions garantides

El problema de la sostenibilitat de les pensions va més enllà de la independència i afecta també altres partides de la despesa social com són la sanitat i la dependència. Ara bé, això no treu que una taxa d’ocupació més gran situï a Catalunya en una posició privilegiada respecte la resta de l’Estat. 

Concepció Patxot i Guadalupe Souto, dues investigadores de la Xarxa de Referència en Economia i Polítiques Públiques (XREPP) vaticinen que "Catalunya no ha de preocupar-se més pel sistema de pensions que la resta d’Espanya. El fet de tractar-se d’un sistema de repartiment fa que les pensions es puguin cobrir amb les cotitzacions corrents un cop garantida la capacitat de recaptació de la hisenda catalana en general i de la Seguretat Social catalana en particular”.

Infraestructures

Què es pot preveure respecte a les infraestructures de transports de persones i mercaderies en un eventual Estat català? Aquesta pregunta serveix al diputat de Junts pel Sí i catedràtic de la UB, Germà Bel, per respondre amb tres dades: la inversió estatal a Catalunya respecte al total d’Espanya és del 10%, la població catalana suposa el 16% d’Espanya i el PIB català representa el 19% de l’espanyol. En altres paraules, Catalunya rep menys del que li pertocaria.

I no només rep menys sinó que el que rep està subjecte a incompliments i retards. Els exemples delaten Espanya: rodalies, el Corredor Mediterrani, la connexió ferroviària dels ports de Barcelona i Tarragona, entre d’altres. I és que “les grans infraestructures de transport aeri, portuari i terrestre presenten uns nivells de suficiència financera que semblen garantir la seva viabilitat en el nou Estat, en millors condicions que les actuals”.

Risc de boicot

En cas de secessió, la possibilitat de boicot comercial als productes catalans existeix i de fet ja ve de lluny. Els economistes Xavier Cuadras i Modest Guinjoan recorden l'impacte negatiu en les vendes de productes catalans a Andalusia, Madrid i el País Valencià fruit del procés de negociació de l’Estat d’Autonomia de Catalunya del 1932 i del 2006. El de 1932 va ser una altra cosa però també va ser. Ara bé, boicotejar Catalunya implica que Catalunya contra-boicoteja des de l'orgull dels seus productes. A més, la importància del mercat espanyol per a les empreses catalanes és cada vegada menor. 

A escala internacional, els boicots tenen efectes pràcticament inapreciables i limitats en el temps. No hi ha cap evidència que els referèndums del Quebec o Escòcia provoquessin el boicot dels seus productes.

En el pitjor dels supòsits, una Catalunya independent patiria un boicot que reduiria l’activitat del territorii suposaria un 1,7% del PIB. Més concretament, les empreses espanyoles reduririen les compres de productes catalans en un 10% i els consumidors espanyols deixarien de comprar un 20% menys dels productes catalans que ara. Però el boicot ve i va i suposa que els consumidors catalans també aplicarien els mateixos nivells de boicot respecte als productes espanyols.

Per tant, fins i tot en un escenari extrem i poc probable “ens trobaríem davant d’una pèrdua transitòria i relativament petita que caldria confrontar amb els guanys permanents de l’eliminació del dèficit fiscal català i la capacitat dels catalans de prendre les seves pròpies decisions sobre política econòmica de manera autònoma”.

Empreses i multinacionals

En els darrers anys, l’economia catalana ha evolucionat millor que l'espanyola en activitat, creació d’empreses, inversió estrangera, exportació o l'ocupació. L'exdegà del Col·legi d'Economistes de Catalunya, Francesc Raventós, assegura que és evident que el procés independentista no ha afectat negativament les empreses i que la imatge internacional de Catalunya és molt positiva.

Les empreses, especialment les grans, s'adapten als canvis polítics allà on estan instal·lades. La independència no seria un problema. “Catalunya, en formar part de la UE des del 1986, no tindria la necessitat de fer cap reforma d’adaptació”, explica. “L’efecte real del procés en les empreses situades a Catalunya fins avui es pot considerar irrellevant. L’aposta dels inversors és que el procés sobiranista va per llarg i que en qualsevol cas acabarà amb algun tipus d’acord polític i econòmic que minimitzarà els possibles efectes negatius que es puguin produir”.

19 veus autoritzades i un únic veredicte: "una Catalunya independent seria viable econòmicament" i els costos d'arribar-hi serien moderats i assumibles a mig termini. També hi ha consens en què Catalunya seria un Estat membre de la UE si ho vol. Queda un últim interrogant, però: com es resoldran els problemes polítics? Els autors insisteixen que el diàleg i la negociació entre Espanya, Catalunya i la Unió Europea son les millors eines perquè tothom hi surti guanyant. 

Font: El Nacional.cat