dissabte, 2 de juliol de 2016

CAl escoltar-nos tots


A CATALUNYA, SÍ QUE ES PODRÂ

"L'independentisme no tindrà una majoria nítida si no hi donen suport una part dels comuns. Ara bé, En Comú Podem que mai podrà governar Catalunya sense el suport d'una part dels independentistes"

A Espanya, més de dos terços dels diputats elegits el passat  diumenge estan en contra que Catalunya faci un referèndum. A Catalunya, dos terços dels Parlament 27S i dos terços dels diputats catalans elegits diumenge passat, hi estan a favor. A Espanya aquest mandat democràtic s'està complint. A Catalunya no. Aquest xoc de legitimitats no es resoldrà fins que, paradoxalment, no hi hagi aquest xoc. Cada cop queden més poques excuses per no exercir la unilateralitat, una paraula que té mal màrqueting internacional però que no per això ha de servir d'excusa per no plantejar-se un exercici real i pràctic d'autodeterminació es digui com es digui.

I els 848.526 votants d'En Comú Podem haurien de plantejar-se si, al capdavall, la manera més ràpida que tindran per governar un estat és ajudar a crear-ne un de nou. Ara per ara és més fàcil trencar la relació de Catalunya amb Espanya que reformar la d'Espanya amb Catalunya. Entre el Brèxit, l'intent de reentré d'Escòcia i l'immobilisme volgut, referendat i consolidat d'Espanya, ara és menys utòpic una Catalunya independent que l'assalt al cel que proposava Pablo Iglesias.

Arreu d'Europa s'estan fent actes de sobirania. De reforçament de la identitat. De voler acostar el poder als ciutadans. El Regne Unit vol més poder respecte Brussel·les i se'n va de la Unió Europea. Escòcia ha decidit, sobiranament, que vol dependre més de Brussel·les que de Londres. Sobirania identitària també a Gibraltar, Irlanda del Nord, Flandes, Dinamarca, Alemanya i bona part del continent. I també Catalunya reclama la seva sobirania. Perquè... quin és el poder real d'un país si per fer front a la conspiració més gran a la que ha estat sotmesa la seva classe dirigent ha d'estar depenent del que vagi publicant cada dia un diari? (per cert, gran feina la del diari Público, una cosa no treu l'altra)

Del programa electoral d'En Comú Podem no es podrà aplicar res: Ni referèndum, ni pla de rescat social, ni blindatge dels serveis públics, ni lluita contra els paradisos fiscals i ni tan sols decidir quants refugiats es poden acollir: de què serveix anar guanyant eleccions legislatives a Catalunya si després no es pot aplicar res per manca de poder real? La via més ràpida per fer polítiques de progrés real a Catalunya és, ara per ara, fer-ho com a estat. Amb totes les eines. Les polítiques socials que actualment pot fer un govern de CDC/ERC comparat amb un tripartit d'esquerres no són tan estructuralment diferents: entre el FLA, el deute i el dèficit fiscal amb Espanya, el marge per fer coses és limitat. Només amb la llibertat de tenir la clau de la caixa, el control global dels impostos, i l'accés directe al crèdit (és a dir, un estat), es poden dissenyar polítiques amb un perfil ideològic més marcat. Ja fa temps que s'havia arribat a aquest punt, però des de diumenge encara és més evident: el progrés social a Catalunya no serà complet fins que tampoc ho sigui el progrés nacional, és a dir, el que va d'una comunitat autònoma a estat.

A Catalunya hi ha una majoria a favor de la independència. Però no és internacionalment incontestable. I és cert: l'independentisme no tindrà una majoria nítida si no hi donen suport una part dels comuns. Ara bé, que sàpiga En Comú Podem que mai podrà governar Catalunya si no compta també amb el suport d'una part dels independentistes. D'aquesta necessitat mútua sí que en pot sortir quelcom pragmàtic, concretament la part esquerra del procés constituent.

Quatre anys més serà un preu massa alt per aplicar aquesta agenda social. Continuar esperant fraternalment un canvi (real) a Espanya després de tants cops de cap contra la paret ja no es podrà considerar com un gest crònic de bona voluntat sinó que més d'hora que tard acabarà sent, amb la mateixa legitimitat que el PSC, el PP o Ciutadans, una posició de complicitat amb Espanya i el seu status quo. I seguir amb aquesta actitud acabarà sent allò que tant critiquen dels nacionalismes: posar per davant la bandera (encara que sigui la tricolor republicana) al progrés.

Jofre Llombart
Font: Mon.cat